El malestar en la cultura catalana

Jordi Galves a La Vanguardia

3 Abril 2009 · 1 Comentari

El nostre diari colonial per excel·lència, La Vanguardia, ha tornat a fer gala del seu nom i ha estat un dels últims mitjans barcelonins a publicar una ressenya de El malestar, que té la virtut de ser, i de lluny, la més fluixa (en tots els sentits de la paraula) de totes les ressenyes publicades fins ara.

El ressenyaire, un tal Jordi Galves (que segurament deu pertànyer al sector friqui de l’escola de crítica de Sam Abrams, ja saben, la de l’”excel·lència”, aquella que declara els llibres excel·lents o no segons el criteri de porque lo digo yo), comença afirmant al seu comentari que “com si fos el rei Midas, Josep-Anton Fernàndez converteix en gai tot el que toca”. Tant de bo. Què més voldria jo? Al meu gimnàs hi ha uns quants mansos que no m’importaria convertir en gais (o per dir-ho a la Galves: convertir a La Causa Gai), si es deixessin tocar. Però, hélas!, els mansos en qüestió són com el Sr. Galves, i no es deixen tocar. En el cas del ressenyaire de La Vanguardia, no es deixa “tocar” per la meva argumentació, la qual ignora pràcticament en la seva totalitat.

El que sí que fa el Sr. Galves, que com a mínim s’ha dignat a llegir les conclusions del llibre, és quedar-se completament fixat en la qüestió de l’homosexualitat. I de passada, ens alliçona amb grans i profundes veritats que a mi, sincerament, mai se m’haurien acudit pensar. Com ara la següent: “El món no es divideix en bons i dolents, en blancs i negres que són correlat dels homosexuals i heterosexuals, dels catalans i espanyols, dels pobres i dels rics, de les dones i homes. Això no és així.” Sort en tenim, de crítics com Jordi Galves.

En general, aquesta ressenya em sembla un gran exemple d’ambivalència crítica: el meu treball és “simplista i tendenciós”, “una presa de pèl” i “un disbarat”, però alhora el llibre és “bo i necessari”, “magistral”, i planteja “arguments sòlids”. En què quedem? I sobretot, és un text que m’ha fet venir al cap el concepte psicoanalític d’identificació projectiva. Alguna cosa li deu passar al Sr. Galves, quan es veu empès a escriure una ressenya com aquesta, on simptomàticament queda fixat en el fantasma de l’homosexualitat.

Però, la veritat, jo ja en tinc prou, amb els meus propis símptomes, com per a sobre carregar amb els símptomes dels altres. Per tant, que no pateixi el Sr. Galves, que no el tocaré, i no li passarà res. (Tot i que els altres crítics que sí que s’han deixat “tocar” per la meva argumentació n’han sortit sans i estalvis, i pel que jo sé no han tingut cap crisi d’identitat sexual.) Segueixi, doncs, tranquil en el seu món de certeses tan segures. La Vanguardia i el Sr. Galves es poden quedar amb els seus respectius pànics, nacional i homosexual.

(Transcric a continuació el text de la ressenya, publicada al suplement cultural de La Vanguardia el dia 1.4.2009. Aviat penjaré unes quantes ressenyes i comentaris més, molt més interessants i rigoroses que aquesta.)

Fernàndez y Fernàndez

Como si fuera el rey Midas, Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963) convierte en gay todo lo que toca. Profesor de la UOC, ha estado enseñando en la Universidad de Londres. Su currículum de publicaciones es impresionante, no sólo porque en la universidad el tamaño sí importa. También porque se ha dedicado a los estudios étnicos, de género y sexualidad que para algunos, como Harold Bloom, son una “escuela del resentimiento”, una importura o directamente una tomadura de pelo. Provisto de nociones sólidas y asaz particulares de psicoanálisis, teoría feminista y sociología de la cultura, Fernàndez hace años que escribe libros de apostolado gay dentro y fuera de la universidad como Calçasses, gallines i maricons, que en el 2003 me interesó muchísimo porque aunque era simplista y tendencioso hablaba de Quim Monzó.

El mundo no se divide en buenos y malos, en blancos y negros que son correlato de los homosexuales y heterosexuales, de los catalanes y españoles, de los pobres y ricos, de las mujeres y hombres. Eso no es así. Ni me sorprende que el nacionalismo catalán preste “una atenció pràcticament nul·la a altres categories identitàries, com ara el gènere, la sexualitat, o fins i tot la classe social, renunciant d’aquesta manera a aarticular o teoritzar aliances que haurien de reforçar la posició del nacionalisme català en la lluita per l’hegemonia”. Preconizar una especie de nacional-homosexualismo, a la manera mimética (e invertida, faltaría más) del nacional-catolicismo, me parece como poco un disparate. Y que se saque ahora lo de la “classe social” me parece estar en los tiempos divertidos y delirantes de Lluís Fernàndez y L’anarquista nu (1978), donde no se había entrado aún en la parálisis del victimismo.

Este es, sin embargo, un libro bueno y necesario porque plantea con valentía los retos de la cultura catalana, porque se enfrenta a algunos de nuestros mandarines y los desautoriza con argumentos sólidos. El libro es magistral en el análisis del discurso que se urde contra Catalunya. Pero al lado de este Fernàndez está el otro Fernàndez, el frívolo, el que sabotea su propio discurso hasta ridiculizarlo como cuando afirma: “Des del punt de vista nacional tots els catalans són homosexuals”.

→ 1 ComentariCategories: Ressenyes etc.

Màrius Serra a La Vanguardia

19 Març 2009 · Fer un comentari

Ja fa bastants dies que l’escriptor Màrius Serra va publicar una columna sobre El malestar a La Vanguardia (3.2.2009), però fins ara no he tingut ocasió de penjar-la al bloc. Com deia la setmana passada, els últims mesos han estat una mica complicats i encara m’estic posant al dia. De totes formes, aquí sota transcric el text complet del comentari de Màrius Serra:

Lo normal y lo excepcional

Estos días se viene celebrando el vigésimo aniversario del Consorci per a la Normalització Lingüística en actos descentralizados. Hoy, por ejemplo, en el Centre de Lectura de Reus. La tarea del CPNL es valiosa y más necesaria que nunca, pero el concepto que lo alienta es perverso. Desde el inicio de la transición, el simple deseo de normalización implicó la fantasía de una normalidad preexistente que recuperar. Eso es radicalmente falso. La zanahoria tras la que corríamos es del mismo tipo de plástico que las liebres de los canódromos. Sirve de acicate para mover el culo, pero evita que fijemos la atención en los límites de la pista circular por la que corremos, para gran descanso de su propietario, que nos sabe ocupados dando vueltas por nuestra fantasía de normalidad sin afrontar el conflicto de poder que nos hace una cultura invisible. En realidad, no podemos aspirar a ningún tipo de normalidad porque somos excepcionales, y sólo cuando actuamos como tales conseguimos una cierta visibilidad. En un interesante ensayo titulado El malestar en la cultura catalana (Empúries), el doctor en lenguas modernas por la Universidad de Cambridge Josep-Anton Fernàndez argumenta extensamente sobre los efectos colaterales del ensueño normalizador. Fernàndez ejerce de despertador al afirmar que “els catalans som però no existim” y se acoge a Zizek para asegurar que lo contrario de la existencia no es la no existencia, sino la insistencia. Sólo mediante la tozuda insistencia en nuestra manera de existir conseguiremos afrontar el conflicto y emanciparnos. La mirada de Fernàndez supera el habitual (y fatigoso) debate necrológico sobre la cultura y la lengua catalana acogiéndose inesperadamente al imaginario zombi: “Siguem radicalment optimistes – concluye-: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts”. Y apuesta por una emancipación gozosa que acabe con este malestar zombi.

Leyendo a Fernàndez he pensado en Guardiola. No precisamente por ser un paladín del optimismo, ni por sus excepcionales dotes futbolísticas, sino por un perqueño detalle lingüístico que no merece pasar desapercibido. Tras la exitosa primera vuelta de la Liga, Pep Guardiola ha visitado ya la mitad de los estadios de la LFP. La última sala de prensa que ha pisado es la de El Sardinero cántabro. Desde el primer día estableció que en sus comparecencias de prensa oficiales respondería en catalán a las preguntas que se le formularan en catalán, en casa y fuera de casa. Y lo cumple. Al principio hubo quien se rebotó al no entender ni querer entender sus respuestas, pero Guardiola se mostró paciente y llegó a decirle a un periodista andaluz que le dedicaría todo el tiempo que requiriese, aunque le llevara tres cuartos de hora. Al poco, decidió ordenar las intervenciones y ahora fuera de casa responde primero a las preguntas en castellano y luego en catalán, con toda naturalidad. Su actitud coincide con una época de grandes éxitos, exenta de crispación futbolística, pero el protocolo ya está formalizado, el conflicto desactivado y el espacio ganado. El quehacer de Guardiola es, también en este detalle, un éxito excepcional, máxime cuando se da en territorios tradicionalmente hostiles. El Barça es el Barça, pero existen otros espacios deportivos liderados por protagonistas catalanohablantes en los que nunca podemos oír nuestra lengua. Y no sólo por desidia o por timidez. En el mundo del motor, ciertos patrocinadores obligan por contrato a sus pilotos a hacer las ruedas de prensa en inglés o en castellano.

→ Deixa un ComentariCategories: Debat · Se'n parla

Sam Abrams a l’Avui

17 Març 2009 · Fer un comentari

L’importantíssim i superinfluent crític, professor i intel·lectual Sam Abrams, exemple per a tots els natius d’imparcialitat crítica i acció cultural desinteressada, els articles del qual ocupen un buit molt necessari a la nostra cultura, ha tingut la gentilesa de dedicar-me les següents paraules, una mostra impressionant d’intel·ligència argumentativa, en un text publicat a l’Avui el dimecres 4 de març:

I constantment ens donen gat per llebre en aquest país que té una població estable de llebres. Per exemple, ¿s’han fixat com les persones del món de l’alta cultura estan convenientment allunyades dels centres importants de decisió? ¿I no han percebut com al seu lloc promocionen gent de segona a partir de criteris papanates com ara l’obsessió constant amb la novetat? Agafin El malestar en la cultura catalana, de Josep Anton Fernández [sic], un assaig molt celebrat darrerament. El llibre ha tingut bona premsa, perquè l’autor ve amb l’aurèola d’haver estat a l’estranger i de portar-nos grans novetats que ignorem. La realitat: és un llibre inflat, que, en el fons, és simple i es pot resoldre amb un resum de sis folis.

Home, jo diria que si el llibre és tan inflat i tan simple, doncs potser amb un parell de folis n’hi hauria ben bé prou per fer-ne un resum, no? I com és lògic i de justícia, demano disculpes a totes les lectores i lectors per haver estat a l’estranger i haver portat tantes novetats alienígenes a la nostra pobra, trista, bruta, dissortada cultura. Mai m’havia sentit tant com el Mr Marshall de Berlanga. Mea culpa. És realment terrible, i aquest gat pudent, pestilent i malcarat que sóc jo s’agenolla davant de totes les llebres tractades injustament i els demana perdó; potser fins i tot s’autoflagel·larà una mica, però ara que hi pensa, millor que no, perquè com que a més de gat és guarro, potser la flagel·lació li agrada i la penitència perdria el seu sentit.

Havent llegit les seves opinions, no puc sinó fer una sincera reverència davant de la intel·ligència i els poders argumentatius d’aquest incisiu crític, imprescindible intel·lectual, i genial professor universitari. Tot i que, per dir-ho amb els brams d’un autodenominat poeta anglosaxó, potser alguns estúpids desagraïts pensen que els seus articles són “a senseless tribute to excess passion“, que ens converteixen a nosaltres, lectors i lectores, en “gaping witnesses to human waste“. Res, no en facin cas: són gats fastigosos que desterren il·legítimament les àgils i bellíssimes llebres que saltironegen pels nostres boscos.

El millor de tot, però, són els comentaris dels lectors, alguns dels quals realment hi toquen, i donen els motius reals dels perceptius judicis d’aquest sagaç crític.

→ Deixa un ComentariCategories: Se'n parla

A Tribuna.cat

13 Març 2009 · Fer un comentari

La crònica de cultura a Tribuna.cat del 2 de març contenia algunes elogioses referències a El malestar. La crònica, amb el títol “La força de la cultura”, destaca l’anàlisi que fa el meu llibre dels processos de mercantilització en la cultura catalana, així com dels seus efectes en els discursos de legitimació política i cultural.  “El debat sobre el paper de la cultura a casa nostra darrerament ha ressorgit amb molta força. Ho demostren la publicació d’assajos com el de Josep-Anton Fernàndez i també reflexions generades des de diferents tribunes periodístiques”, diu el cronista.

→ Deixa un ComentariCategories: Se'n parla

“El malestar”, recomanat a Àgora (Canal 33)

13 Març 2009 · Fer un comentari

El malestar en la cultura catalana era un dels llibres recomanats a l’Àgora del Canal 33, en un programa amb el títol “Conviure en català” (6.3.2009), on diversos convidats (cap d’ells sociolingüista, com és habitual en aquest tipus d’emissió nocturna) van discutir sobre la situació social del català en relació al castellà, a la legislació que el protegeix, i al seu paper en les indústries culturals.

→ Deixa un ComentariCategories: Notícies · Se'n parla

Najat El Hachmi a El Periódico

13 Març 2009 · Fer un comentari

La novel·lista Najat El Hachmi, autora de dos excel·lents llibres (l’autobiografia Jo també sóc catalana i la novel·la L’últim patriarca) publicava ara fa cosa d’un mes i mig el següent comentari del meu llibre a El Periódico (27.1.2009):

Radiografia del Malestar

Feia temps que no trobava un assaig amb tanta trempera, d’aquests que t’enganxen des de la primera línia fins a l’última, no perquè t’expliqui cap tema nou sinó perquè la visió que et dóna d’una realitat que coneixes és tan genuïnament original, tan allunyada dels tòpics i els suats camins que s’han utilitzat sempre per afrontar-la, que no pots fer altra cosa que esgotar totes les planes del volum fins al final. El que fa Josep-Anton Fernàndez a El malestar en la cultura catalana és nou perquè no es mira aquest lloc estrany que és Catalunya des d’on ens l’hem mirada sempre, com una realitat massa particular i amb aquell esgotament espriuenc. L’autor situa l’acció dins de l’esfera global de la postmodernitat i aconsegueix així identificar les diferents crisis que ens afecten. L’anàlisi és crua i hi ha moments que la nafra supura fins al dolor insofrible. El malestar… és com un d’aquells miralls dels emprovadors de les botigues de roba on l’implacable fluorescent ens mostra tots els nostres defectes. I aconsegueix denúncia sense victimisme, erudició sense pedanteria, assaig sense avorriment. Aconsegueix també mirar-se la cultura des de diferents àmbits en tots els seus estrats, identificar tots, absolutament tots els culpables d’un procés que ens ha deixat amb un panorama cultural ple d’arestes i clarobscurs. Ningú se’n salva.

El malestar… és un manual d’instruccions per als de la meva generació, que no ens hem pogut explicar la realitat actual amb els antecedents dels últims 30 anys per no haver-los viscut al peu de canó, i per a aquells que sí que hi han sigut però que han perdut la perspectiva.

→ Deixa un ComentariCategories: Debat · Se'n parla

Carles Miró al bloc de Manuel Trallero

11 Març 2009 · Fer un comentari

Transcric a continuació l’excel·lent ressenya de Carles Miró, publicada al bloc del periodista Manuel Trallero l’11 de febrer de 2009:

Monstres com nosaltres

«Saps què em meravella més? Haver endevinat que saps patir, que vol dir estimar, tenir goig interior.» Ho va escriure el 26 d’agost del 1955 (i ho cita a les seves memòries, p. 18) Joan Triadú. És part de la carta que va fer servir per declarar-se a la dona amb qui s’acabaria casant. Segons aquesta manera de veure les coses, per estimar cal saber patir. Llavors, de mostres d’amor a la llengua i/o la cultura catalana (s’ha de pronunciar ràpid) no en falten, almenys si hem de jutjar per l’exhibicionisme del dolor que sovint –potser amb freqüència creixent– practiquen els escriptors i els professors de lletres del país quan parlen sobre el camp en què figura que treballen. Per variar, aquest llibre de Fernàndez és un assaig no depressiu sinó amb indicis força clars d’alegria. El llibre descriu «la fantasia de la normalització», i la seva intenció declarada és contribuir a desfer-nos d’aquesta fantasia. Que no vol alimentar-la es veu clar des de la primera frase del primer capítol (p. 29): «Una fantasia recorre Catalunya: la fantasia de la normalització.»

Una altra mostra d’aquesta alegria la trobem en el nou ús que fa de paraules gastades com normalització (p. 32):

«Cal dir, d’entrada, que la normalització és un període històric: de la mateixa manera que parlem de Renaixença, Modernisme o Noucentisme, crec que, per referir-nos al període que va del 1976 al 1999 (és a dir, del Congrés de Cultura Catalana fins al final del pujolisme), convindrà a partir d’ara, que ja tenim una certa perspectiva temporal, utilitzar el desafortunat terme Normalització.»

Al 1976 hi havia un cert consens: no érem normals i n’havíem de ser, calia normalitzar-se. Que volia dir arribar a ser com els altres, com els països, això, normals. Una formulació més clara: el cas era «posar les bases de l’hegemonia de la cultura catalana al territori que li és propi» (p. 39). Fernàndez hi furga una mica: la cultura catalana havia crescut com havia pogut durant el franquisme, no feia de gaire bon mirar i calia redreçar-la, es tractava de «retornar les proporcions al cos deforme de la cultura catalana, en funció dels paràmetres del cos “normal” (un cos sense anomalies, reproductiu, ¿potser també heterosexual?)» (p. 40).

Però ara que han passat dècades és evident que la cultura catalana continua sent una esguerrada. En certs aspectes, com ara la «visibilitat» dels llibres tant en els mitjans de comunicació com en els punts de venda, es pot afirmar que la situació «no presenta diferències realment substancials respecte a la que es patia durant el franquisme» (p. 215). I això al costat de la televisió en català, d’almenys un diari que ven desenes de milers d’exemplars i de la immersió lingüística, fets que fa quaranta anys s’haurien considerat un gran èxit i que ara no impedeixen que una bona quantitat d’escriptors plorin dia sí dia no per la mort imminent de la cultura (que no cultiven més per raons òbvies de deshidratació) i de la llengua que ja donen per mig enterrada –les palades de terra que falten, les tiraran un altre dia–.

Fernàndez no despatxa aquest malestar limitant-se a dir que són aprensions d’uns nois massa ben acostumats, sinó creu que el malestar és l’expressió d’una realitat, i es dedica a buscar-la i a provar de descriure-la. En aquest sentit, el llibre és important i recomanable. Fernàndez descriu, naturalment des d’una posició política determinada i clarament assumida (diguem que és un independentista no essencialista), i polemitza, esclar. La descripció (un professor suposo que en diria «anàlisi») i la polèmica inclou coses com una certa lectura del Contra Catalunya d’Arcadi Espada –que, segons Fernàndez, «és també el relat (la “crònica”) de la construcció del seu autor com a subjecte masculí», p 157– o de la sèrie de televisió Oh! Espanya de Dagoll Dagom.

L’aspiració de Fernàndez és el «benestar de la cultura catalana». Com sempre que s’aparta de la manera habitual de parlar, tant si estem d’acord amb els seus plantejaments inicials com si no, tant si compartim la seva descripció dels fets com si no, queda revelat el to baixíssim dels “debats” sobre la llengua i la cultura que de tant en tant apareixen als mèdia catalans. Per les notes al peu els coneixereu, que diu l’evangeli dels lectors d’assaig; llegeixin, per exemple, la nota 11, p. 90:

«Observi’s que parlo de benestar, i no de supervivència, com tot sovint es fa. El terme “supervivència”, aplicat a qualsevol altre àmbit de govern –per exemple, la política industrial o turística–, seria completament inacceptable (imaginem-nos, per exemple, el president de la Generalitat declarant que “cal lluitar per la supervivència del turisme a Catalunya”), mentre que a Catalunya són els mateixos regionalistes, tant de dretes com d’esquerres, qui s’acontenten a parlar de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes com a objectius polítics. Aquest tipus de discurs (en realitat una declaració d’objectius polítics) condemna la cultura catalana a una economia de subsistència.»

El maneig d’una bibliografia àmplia i la pretensió d’exhaustivitat fa que llegir aquest llibre ens estalviï de llegir-ne uns quants, o que ens faci llegir-los si el volem contradir amb més base. ¿Si el volem contradir? Aquest seria el problema. ¿Quin interlocutor pot tenir Fernàndez? Potser en els mesos que vindran, quan més gent haurà tingut ocasió de llegir El malestar…, ho veurem. Per dir-ho plagiant i espatllant una frase coneguda, la meva sospita és que la cultura catalana fa 35 anys –quan tot just treia el cap de les catacumbes– era una cosa que no interessava pràcticament a ningú, però uns quants deien que hi creien; ara interessa a uns quants milers (perquè cobrar mensualment és una cosa de poca broma), el que és creure-hi no sé si hi creu ningú.

Quan Fernàndez arriba al capítol de conclusions, fa un al·legat gens professoral a favor de reconèixer l’anormalitat, aquest caràcter monstruós que té ser català (pp. 359-60):

«Els catalans som un poble que, com la seva llengua, no està ni mort ni viu, que tossudament persisteix en la seva reproducció [...] Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviusmorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de la classificació segons la lògica dels estats… [...] ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres?»

En fi, no es preguntin si Catalunya té fe en vostès sinó si vostès tenen fe en Catalunya. Són coses que cadascú se sap, ¿oi? La peculiaritat de Fernàndez és que afirma (i no és només l’última frase del llibre que ho afirma, p. 370) que «creure en nosaltres mateixos no es pot fonamentar en una fantasia». Ja tocava veure alguna novetat.

→ Deixa un ComentariCategories: Debat · Ressenyes etc.

Cristina Badosa a la revista “Treball”

11 Març 2009 · Fer un comentari

L’eminent especialista en Josep Pla i catedràtica de literatura catalana a la Universitat de Perpinyà, Cristina Badosa, ha escrit aquest comentari a la revista Treball (núm. 178, gener 2009), d’Iniciativa per Catalunya-Verds. El seu nom, estranyament, no apareix a la ressenya, però ella n’és l’autora. Us el podeu baixar en format PDF, però el transcric també aquí sota:

L’aparició d’un llibre d’estudis culturals a Catalunya i sobre la cultura catalana és ja una gran notícia, perquè aquest camp d’estudi és ben poc conreat al nostre país. L’autor, hereu de la tradició marxista, ens permet una comprensió àmplia del camp cultural, en analitzar el període de la “normalització”, entre la restauració de la Generalitat i la fi de l’hegemonia de CiU.

Escrit amb un rigor extrem, en el seu cas menat sempre per una reflexió intel·ligent, il·lustrat amb exemples en què no hi manca el sentit de l’humor i alhora ajustat a una realitat sovint invisible pels enderiats dels cànons i les jerarquies.

Josep-Anton Fernàndez parteix d’una cultura catalana de la normalització que experimenta una crisi triple de models culturals: la crisi dels discursos de legitimació, la crisi de producció de valor i la crisi de processos d’identificació. La cultura catalana pot superar-les, gràcies a l’anàlisi de les causes del conflicte i a la recerca de respostes que s’acordin a les noves condicions.

Un llibre altament recomanable a polítics, gestors culturals, universitaris, intel·lectuals i ciutadans conscients de la dificultat de donar resposta als nous reptes de la postmodernitat.

→ Deixa un ComentariCategories: Ressenyes etc.

Ressenya de Ricard Vilaregut al “Quadern” de El país

11 Març 2009 · Fer un comentari

Transcric a sota la ressenya que Ricard Vilaregut (ex-alumne de la UOC, i actualment doctorand en Ciència Política a la UAB) publicava dijous, 29 de gener, al Quadern del diari El país:

Figues verdes

Hi ha llibres que només de veure l’índex ja t’adones que necessitaràs un subratllador esmolat, un llarg cap de setmana, a poder ser plujós, i força concentració. Un d’aquests és El malestar en la cultura catalana, un assaig de qualitat que ben segur serà llegit, rellegit… i probablement maleït i lloat a parts iguals, per tothom a qui li interessi la cultura en general, i la catalana en particular, que d’això va específicament el tema. Amb l’anàlisi crítica de la normalització lingüística/cultural com a eix central —entesa com la gestió de la cultura i de les identitats d’ençà de la transició—, la hipòtesi de Fernàndez és que “la difícil transformació del camp cultural català durant els anys vuitanta i noranta ha provocat una crisi de models culturals que és d’arrel típicament postmoderna”. És a dir, que per entendre els símptomes d’El malestar en la cultura catalana del qual es parteix, cal situar l’anàlisi des d’una perspectiva local-global que en el cas català, i segons l’autor, es manifesta en una crisi dels discursos de legitimació provocats [sic] per la mercantilització d’una cultura que ha passat del resistencialisme militant a una indústria sense mercat; en una crisi de producció de valor, donada pels canvis socio-polítics de la nostra societat, que han comportat una relativització generalitzada de la cultura; i d’una crisi d’identificació, que afecta els processos de representació simbòlico-identitaris, fragmentant i dificultant el consens del que significa ser català avui. A partir d’aquestes dimensions i amb un ampli suport teòric provinent dels Cultural Studies —no en va, Fernàndez s’ha format i ha estat professor durant quinze anys a una universitat anglesa i els ha introduït a Catalunya a través de la UOC— l’autor ens presenta tota una dissecció analítica dels grans debats i polítiques culturals del període 1976-1999. I ho fa a la manera inductiva, a través d’obres literàries —Maria Barbal, Montserrat Roig, Maria Jaén—, pel·lícules i sèries televisives —com Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons, i Oh! Espanya, de Dagoll Dagom—, però també deductiva, a través dels discursos produïts per crítics literaris —Guillamon, Bru de Sala, que rep de valent— o bé de polítics, acadèmics o periodistes que han marcat tendència en matèria cultural a casa nostra —Cardús, Pujals, Subirós, Espada. El repàs, mai millor dit, de conceptes com gerencialisme, cultura popular, elitisme i reconeixement, entre tants d’altres, formen part indestriable d’un text que demostra un compromís desacomplexat envers la pròpia llengua i cultura. L’assaig conclou de forma poc convencional, reclamant que s’afrontin els debats haguts i per haver —la postmodernitat, el cosmopolitisme, les identitats múltiples, com fer-nos alhora universals i particulars sense sumar zero?— fugint però d’un victimisme paralitzador, ans al contrari: afrontant el fet que “som però no existim”, però aplicant la recepta de Slavoj Zizek, segona la qual “el contrari de l’existència no és la no-existència sinó la insistència”.

Bon coneixedor de les teories sobre el poder de Bourdieu i de la literatura anglosaxona sobre minories de tot tipus —socials, sexuals, nacionals—, l’autor destaca especialment per dos motius: presenta una atractiva reflexió conceptual del que significa ser català a la Catalunya del segle XXI; i situa com a un eix analític la subordinació política, simbòlica i de mercat que pateix Catalunya pel fet de no tenir Estat. Però El malestar en la cultura catalana és això i més, molt més. De fet, és un ampli i dens assaig acadèmic —i, per tant, amb un llenguatge inevitablement enrevessat— que demostra sobrada excel·lència en el plantejament i execució, i que cal llegir, com dèiem, amb temps i una canya. És, sens dubte, una suggerent alenada d’aire fresc, que conté arguments directes, enginyosos i provocatius —alguns d’ells passats de rosca, com la utilització del film Mars Attacks com a mirall de la nostra complexa situació com a país—, però amb aportacions que poden ser el gran valor afegit per sortir del cul-de-sac del qual parla el llibre. I que en política cultural ja no es pot seguir fent com la guineu i les figues, que quan no les pot haver, diu que són verdes.

→ Deixa un ComentariCategories: Ressenyes etc.

Represa

11 Març 2009 · Fer un comentari

Les últimes setmanes han estat més aviat complicades, i no m’ha estat possible actualitzar aquest bloc, ni seguir gaire què es deia sobre el meu llibre, ni tan sols participar en la seva promoció. Ara, almenys, torno a estar en disposició d’anar fent-me ressò de la recepció de El malestar. Discupleu pel silenci d’aquestes setmanes.

→ Deixa un ComentariCategories: Bloc