El malestar en la cultura catalana

El suplement Cultura de l’Avui publicava el dissabte 17 de gener una entrevista a doble pàgina (vegeu entrada següent) i una molt positiva ressenya del professor Xavier Pla, de la Universitat de Girona. A continuació transcric el text de la ressenya.

Com es pot ser català?

En aquest assaig brillant i innovador, Josep-Anton Fernàndez detecta que el malestar és una condició constitutiva de la cultura catalana contemporània i proposa noves estratègies discursives per superar la subordinació.

Després de queixar-nos tant de la suposada absència d’assaig de qualitat en català, seria una llàstima que quan en tenim algun de sòlid al davant no el sapiguem valorar adequadament. En els últims mesos han aparegut dos llibres importants, dos assajos culturals honestos, crítics i apassionats que haurien de suscitar un debat intel·lectual d’altura entre tots aquells que s’interessen per la cultura, la literatura, els discursos i les formes de creació d’identitats, la política cultural o, simplement, la política.

L’un és el llibre de Joan Ramon Resina, La vocació de modernitat de Barcelona: Auge i declivi d’una imatge urbana (Galaxia Gutenberg/Cerle de Lectors). L’altre és el que acaba de publicar Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963), El malestar en la cultura catalana. No deixa de ser enormement significatiu que tots dos autors treballin o hagin treballat en el món acadèmic anglosaxó: Resina és catedràtic a la universitat californiana de Stanford i Fernàndez ha estat durant molts anys professor a la universitat londinenca de Queen Mary.

Una alta ambició intel.lectual

Tots dos autors han publicat llibres d’alta ambició intel·lectual, interdisciplinaris i ben documentats, amb la voluntat de fornir noves reflexions i idees sobre el perquè del projecte inacabat de la modernitat catalana. Tots dos assagistes parlen amb una nova llibertat d’esperit, amb un cert eclecticisme ideològic, alliberats dels prejudicis interiors i desafiant els exteriors, analitzant el cas català des d’un punt de vista universal. Tots dos crítics comencen per admetre que la cultura catalana és un objecte de lluita en un camp de forces polítiques que es troba en una clara situació de subordinació que li impedeix tant la seva institucionalització com la seva legitimació.

El malestar en la cultura catalana és un assaig brillant. Fernàndez parla com a crític cultural, la seva és una mirada política i el seu punt de vista inaugura esplèndidament una disciplina que potser encara ni existeix: els estudis culturals catalans. El seu llibre és modèlic en molts aspectes i provoca admiració en el lector: la seva argumentació és complexa i sofisticada, però està escrit de manera clara i contundent. L’autor defineix els conceptes que va presentant de manera gradual i gairebé pedagògica. No supedita mai la seva contrastada preparació teòrica (Bourdieu, Bauman, Zizek, entre molts altres) al propi discurs, que és innovador fins i tot en els termes polítics que utilitza (no parla mai de “transició democràtica” sinó de “restauració de la monarquia constitucional”).

Fernàndez comença delimitant clarament el seu àmbit d’estudi: proposa utilitzar el terme normalització per referir-se al període que va del 1976, amb la celebració del Congrés de Cultura Catalana, fins al 1999, amb la fi del pujolisme. Seguidament, tot que l’autor admet que el terme és desafortunat i ambigu, proposa definir la normalització com un projecte polític desenvolupat pel catalanisme, com un procés de transformació cultural per corregir els efectes del franquisme, i com un discurs per legitimar la cultura catalana.

Ara bé, el nucli argumental del llibre està en el malestar que sofreixen la majoria dels actors de la cultura catalana, que tant prové de la subordinació nacional com de la dependència de la cultura respecte del poder polític. I amb tota la violència simbòlica que això implica, a la qual, segons l’autor, cal donar nom i fer-la visible. Com explica molt bé Fernàndez, aquest malestar generalitzat provindria, doncs, del fet que la normalització no ha donat els resultats que s’esperaven. Però, més interessant, l’autor fa remarcar que aquest malestar, aquest neguit o descontentament, no és recent i, fins i tot, es pot afirmar que és una condició constitutiva de la cultura catalana contemporània. Es tracta d’una crisi de models culturals que, segons l’autor, és “d’arrel típicament postmoderna”. El futur i el benestar (més que no la subsistència o la supervivència, invocades pels arguments victimistes) provindrien justament de la capacitat de la cultura catalana “d’evitar nostàlgies i elitismes i postmodernitzar-se encara més”. Aquesta crisi de definició de models i discursos, que ha portat del resistencialisme al mercantilisme, es troba de ple en el desafiament actual: crear un mercat de masses en català i alhora mantenir el prestigi de l’alta cultura.

Potser alguns exemples literaris són una mica discutibles, però en conjunt Fernàndez és molt convincent quan explica que la cultura catalana constitueix una amenaça a “la coherència de la narrativa nacional espanyola”. I també quan, irònicament, compara els catalans, ara amb els marcians, ara amb els vampirs, que no es reflecteixen al mirall: perquè quan algú està en posició subordinada no es pot veure a si mateix, “només es veu amb el ulls del dominant”.

L’any 1721 Montesquieu va publicar les seves cèlebres Cartes perses, on un viatger provinent de l’Orient relatava la sorpresa dels parisencs: “comment peut-on être persan?” Fernàndez es pregunta “Què significa ser català avui?” i demostra amb lucidesa que, de moment, “els catalans som però no existim”.