El malestar en la cultura catalana

Transcric a continuació l’excel·lent ressenya de Carles Miró, publicada al bloc del periodista Manuel Trallero l’11 de febrer de 2009:

Monstres com nosaltres

«Saps què em meravella més? Haver endevinat que saps patir, que vol dir estimar, tenir goig interior.» Ho va escriure el 26 d’agost del 1955 (i ho cita a les seves memòries, p. 18) Joan Triadú. És part de la carta que va fer servir per declarar-se a la dona amb qui s’acabaria casant. Segons aquesta manera de veure les coses, per estimar cal saber patir. Llavors, de mostres d’amor a la llengua i/o la cultura catalana (s’ha de pronunciar ràpid) no en falten, almenys si hem de jutjar per l’exhibicionisme del dolor que sovint –potser amb freqüència creixent– practiquen els escriptors i els professors de lletres del país quan parlen sobre el camp en què figura que treballen. Per variar, aquest llibre de Fernàndez és un assaig no depressiu sinó amb indicis força clars d’alegria. El llibre descriu «la fantasia de la normalització», i la seva intenció declarada és contribuir a desfer-nos d’aquesta fantasia. Que no vol alimentar-la es veu clar des de la primera frase del primer capítol (p. 29): «Una fantasia recorre Catalunya: la fantasia de la normalització.»

Una altra mostra d’aquesta alegria la trobem en el nou ús que fa de paraules gastades com normalització (p. 32):

«Cal dir, d’entrada, que la normalització és un període històric: de la mateixa manera que parlem de Renaixença, Modernisme o Noucentisme, crec que, per referir-nos al període que va del 1976 al 1999 (és a dir, del Congrés de Cultura Catalana fins al final del pujolisme), convindrà a partir d’ara, que ja tenim una certa perspectiva temporal, utilitzar el desafortunat terme Normalització.»

Al 1976 hi havia un cert consens: no érem normals i n’havíem de ser, calia normalitzar-se. Que volia dir arribar a ser com els altres, com els països, això, normals. Una formulació més clara: el cas era «posar les bases de l’hegemonia de la cultura catalana al territori que li és propi» (p. 39). Fernàndez hi furga una mica: la cultura catalana havia crescut com havia pogut durant el franquisme, no feia de gaire bon mirar i calia redreçar-la, es tractava de «retornar les proporcions al cos deforme de la cultura catalana, en funció dels paràmetres del cos “normal” (un cos sense anomalies, reproductiu, ¿potser també heterosexual?)» (p. 40).

Però ara que han passat dècades és evident que la cultura catalana continua sent una esguerrada. En certs aspectes, com ara la «visibilitat» dels llibres tant en els mitjans de comunicació com en els punts de venda, es pot afirmar que la situació «no presenta diferències realment substancials respecte a la que es patia durant el franquisme» (p. 215). I això al costat de la televisió en català, d’almenys un diari que ven desenes de milers d’exemplars i de la immersió lingüística, fets que fa quaranta anys s’haurien considerat un gran èxit i que ara no impedeixen que una bona quantitat d’escriptors plorin dia sí dia no per la mort imminent de la cultura (que no cultiven més per raons òbvies de deshidratació) i de la llengua que ja donen per mig enterrada –les palades de terra que falten, les tiraran un altre dia–.

Fernàndez no despatxa aquest malestar limitant-se a dir que són aprensions d’uns nois massa ben acostumats, sinó creu que el malestar és l’expressió d’una realitat, i es dedica a buscar-la i a provar de descriure-la. En aquest sentit, el llibre és important i recomanable. Fernàndez descriu, naturalment des d’una posició política determinada i clarament assumida (diguem que és un independentista no essencialista), i polemitza, esclar. La descripció (un professor suposo que en diria «anàlisi») i la polèmica inclou coses com una certa lectura del Contra Catalunya d’Arcadi Espada –que, segons Fernàndez, «és també el relat (la “crònica”) de la construcció del seu autor com a subjecte masculí», p 157– o de la sèrie de televisió Oh! Espanya de Dagoll Dagom.

L’aspiració de Fernàndez és el «benestar de la cultura catalana». Com sempre que s’aparta de la manera habitual de parlar, tant si estem d’acord amb els seus plantejaments inicials com si no, tant si compartim la seva descripció dels fets com si no, queda revelat el to baixíssim dels “debats” sobre la llengua i la cultura que de tant en tant apareixen als mèdia catalans. Per les notes al peu els coneixereu, que diu l’evangeli dels lectors d’assaig; llegeixin, per exemple, la nota 11, p. 90:

«Observi’s que parlo de benestar, i no de supervivència, com tot sovint es fa. El terme “supervivència”, aplicat a qualsevol altre àmbit de govern –per exemple, la política industrial o turística–, seria completament inacceptable (imaginem-nos, per exemple, el president de la Generalitat declarant que “cal lluitar per la supervivència del turisme a Catalunya”), mentre que a Catalunya són els mateixos regionalistes, tant de dretes com d’esquerres, qui s’acontenten a parlar de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes com a objectius polítics. Aquest tipus de discurs (en realitat una declaració d’objectius polítics) condemna la cultura catalana a una economia de subsistència.»

El maneig d’una bibliografia àmplia i la pretensió d’exhaustivitat fa que llegir aquest llibre ens estalviï de llegir-ne uns quants, o que ens faci llegir-los si el volem contradir amb més base. ¿Si el volem contradir? Aquest seria el problema. ¿Quin interlocutor pot tenir Fernàndez? Potser en els mesos que vindran, quan més gent haurà tingut ocasió de llegir El malestar…, ho veurem. Per dir-ho plagiant i espatllant una frase coneguda, la meva sospita és que la cultura catalana fa 35 anys –quan tot just treia el cap de les catacumbes– era una cosa que no interessava pràcticament a ningú, però uns quants deien que hi creien; ara interessa a uns quants milers (perquè cobrar mensualment és una cosa de poca broma), el que és creure-hi no sé si hi creu ningú.

Quan Fernàndez arriba al capítol de conclusions, fa un al·legat gens professoral a favor de reconèixer l’anormalitat, aquest caràcter monstruós que té ser català (pp. 359-60):

«Els catalans som un poble que, com la seva llengua, no està ni mort ni viu, que tossudament persisteix en la seva reproducció [...] Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviusmorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de la classificació segons la lògica dels estats… [...] ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres?»

En fi, no es preguntin si Catalunya té fe en vostès sinó si vostès tenen fe en Catalunya. Són coses que cadascú se sap, ¿oi? La peculiaritat de Fernàndez és que afirma (i no és només l’última frase del llibre que ho afirma, p. 370) que «creure en nosaltres mateixos no es pot fonamentar en una fantasia». Ja tocava veure alguna novetat.