El malestar en la cultura catalana

Transcric a sota la ressenya que Ricard Vilaregut (ex-alumne de la UOC, i actualment doctorand en Ciència Política a la UAB) publicava dijous, 29 de gener, al Quadern del diari El país:

Figues verdes

Hi ha llibres que només de veure l’índex ja t’adones que necessitaràs un subratllador esmolat, un llarg cap de setmana, a poder ser plujós, i força concentració. Un d’aquests és El malestar en la cultura catalana, un assaig de qualitat que ben segur serà llegit, rellegit… i probablement maleït i lloat a parts iguals, per tothom a qui li interessi la cultura en general, i la catalana en particular, que d’això va específicament el tema. Amb l’anàlisi crítica de la normalització lingüística/cultural com a eix central —entesa com la gestió de la cultura i de les identitats d’ençà de la transició—, la hipòtesi de Fernàndez és que “la difícil transformació del camp cultural català durant els anys vuitanta i noranta ha provocat una crisi de models culturals que és d’arrel típicament postmoderna”. És a dir, que per entendre els símptomes d’El malestar en la cultura catalana del qual es parteix, cal situar l’anàlisi des d’una perspectiva local-global que en el cas català, i segons l’autor, es manifesta en una crisi dels discursos de legitimació provocats [sic] per la mercantilització d’una cultura que ha passat del resistencialisme militant a una indústria sense mercat; en una crisi de producció de valor, donada pels canvis socio-polítics de la nostra societat, que han comportat una relativització generalitzada de la cultura; i d’una crisi d’identificació, que afecta els processos de representació simbòlico-identitaris, fragmentant i dificultant el consens del que significa ser català avui. A partir d’aquestes dimensions i amb un ampli suport teòric provinent dels Cultural Studies —no en va, Fernàndez s’ha format i ha estat professor durant quinze anys a una universitat anglesa i els ha introduït a Catalunya a través de la UOC— l’autor ens presenta tota una dissecció analítica dels grans debats i polítiques culturals del període 1976-1999. I ho fa a la manera inductiva, a través d’obres literàries —Maria Barbal, Montserrat Roig, Maria Jaén—, pel·lícules i sèries televisives —com Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons, i Oh! Espanya, de Dagoll Dagom—, però també deductiva, a través dels discursos produïts per crítics literaris —Guillamon, Bru de Sala, que rep de valent— o bé de polítics, acadèmics o periodistes que han marcat tendència en matèria cultural a casa nostra —Cardús, Pujals, Subirós, Espada. El repàs, mai millor dit, de conceptes com gerencialisme, cultura popular, elitisme i reconeixement, entre tants d’altres, formen part indestriable d’un text que demostra un compromís desacomplexat envers la pròpia llengua i cultura. L’assaig conclou de forma poc convencional, reclamant que s’afrontin els debats haguts i per haver —la postmodernitat, el cosmopolitisme, les identitats múltiples, com fer-nos alhora universals i particulars sense sumar zero?— fugint però d’un victimisme paralitzador, ans al contrari: afrontant el fet que “som però no existim”, però aplicant la recepta de Slavoj Zizek, segona la qual “el contrari de l’existència no és la no-existència sinó la insistència”.

Bon coneixedor de les teories sobre el poder de Bourdieu i de la literatura anglosaxona sobre minories de tot tipus —socials, sexuals, nacionals—, l’autor destaca especialment per dos motius: presenta una atractiva reflexió conceptual del que significa ser català a la Catalunya del segle XXI; i situa com a un eix analític la subordinació política, simbòlica i de mercat que pateix Catalunya pel fet de no tenir Estat. Però El malestar en la cultura catalana és això i més, molt més. De fet, és un ampli i dens assaig acadèmic —i, per tant, amb un llenguatge inevitablement enrevessat— que demostra sobrada excel·lència en el plantejament i execució, i que cal llegir, com dèiem, amb temps i una canya. És, sens dubte, una suggerent alenada d’aire fresc, que conté arguments directes, enginyosos i provocatius —alguns d’ells passats de rosca, com la utilització del film Mars Attacks com a mirall de la nostra complexa situació com a país—, però amb aportacions que poden ser el gran valor afegit per sortir del cul-de-sac del qual parla el llibre. I que en política cultural ja no es pot seguir fent com la guineu i les figues, que quan no les pot haver, diu que són verdes.