El malestar en la cultura catalana

La novel·lista Najat El Hachmi, autora de dos excel·lents llibres (l’autobiografia Jo també sóc catalana i la novel·la L’últim patriarca) publicava ara fa cosa d’un mes i mig el següent comentari del meu llibre a El Periódico (27.1.2009):

Radiografia del Malestar

Feia temps que no trobava un assaig amb tanta trempera, d’aquests que t’enganxen des de la primera línia fins a l’última, no perquè t’expliqui cap tema nou sinó perquè la visió que et dóna d’una realitat que coneixes és tan genuïnament original, tan allunyada dels tòpics i els suats camins que s’han utilitzat sempre per afrontar-la, que no pots fer altra cosa que esgotar totes les planes del volum fins al final. El que fa Josep-Anton Fernàndez a El malestar en la cultura catalana és nou perquè no es mira aquest lloc estrany que és Catalunya des d’on ens l’hem mirada sempre, com una realitat massa particular i amb aquell esgotament espriuenc. L’autor situa l’acció dins de l’esfera global de la postmodernitat i aconsegueix així identificar les diferents crisis que ens afecten. L’anàlisi és crua i hi ha moments que la nafra supura fins al dolor insofrible. El malestar… és com un d’aquells miralls dels emprovadors de les botigues de roba on l’implacable fluorescent ens mostra tots els nostres defectes. I aconsegueix denúncia sense victimisme, erudició sense pedanteria, assaig sense avorriment. Aconsegueix també mirar-se la cultura des de diferents àmbits en tots els seus estrats, identificar tots, absolutament tots els culpables d’un procés que ens ha deixat amb un panorama cultural ple d’arestes i clarobscurs. Ningú se’n salva.

El malestar… és un manual d’instruccions per als de la meva generació, que no ens hem pogut explicar la realitat actual amb els antecedents dels últims 30 anys per no haver-los viscut al peu de canó, i per a aquells que sí que hi han sigut però que han perdut la perspectiva.