El malestar en la cultura catalana

L’importantíssim i superinfluent crític, professor i intel·lectual Sam Abrams, exemple per a tots els natius d’imparcialitat crítica i acció cultural desinteressada, els articles del qual ocupen un buit molt necessari a la nostra cultura, ha tingut la gentilesa de dedicar-me les següents paraules, una mostra impressionant d’intel·ligència argumentativa, en un text publicat a l’Avui el dimecres 4 de març:

I constantment ens donen gat per llebre en aquest país que té una població estable de llebres. Per exemple, ¿s’han fixat com les persones del món de l’alta cultura estan convenientment allunyades dels centres importants de decisió? ¿I no han percebut com al seu lloc promocionen gent de segona a partir de criteris papanates com ara l’obsessió constant amb la novetat? Agafin El malestar en la cultura catalana, de Josep Anton Fernández [sic], un assaig molt celebrat darrerament. El llibre ha tingut bona premsa, perquè l’autor ve amb l’aurèola d’haver estat a l’estranger i de portar-nos grans novetats que ignorem. La realitat: és un llibre inflat, que, en el fons, és simple i es pot resoldre amb un resum de sis folis.

Home, jo diria que si el llibre és tan inflat i tan simple, doncs potser amb un parell de folis n’hi hauria ben bé prou per fer-ne un resum, no? I com és lògic i de justícia, demano disculpes a totes les lectores i lectors per haver estat a l’estranger i haver portat tantes novetats alienígenes a la nostra pobra, trista, bruta, dissortada cultura. Mai m’havia sentit tant com el Mr Marshall de Berlanga. Mea culpa. És realment terrible, i aquest gat pudent, pestilent i malcarat que sóc jo s’agenolla davant de totes les llebres tractades injustament i els demana perdó; potser fins i tot s’autoflagel·larà una mica, però ara que hi pensa, millor que no, perquè com que a més de gat és guarro, potser la flagel·lació li agrada i la penitència perdria el seu sentit.

Havent llegit les seves opinions, no puc sinó fer una sincera reverència davant de la intel·ligència i els poders argumentatius d’aquest incisiu crític, imprescindible intel·lectual, i genial professor universitari. Tot i que, per dir-ho amb els brams d’un autodenominat poeta anglosaxó, potser alguns estúpids desagraïts pensen que els seus articles són “a senseless tribute to excess passion“, que ens converteixen a nosaltres, lectors i lectores, en “gaping witnesses to human waste“. Res, no en facin cas: són gats fastigosos que desterren il·legítimament les àgils i bellíssimes llebres que saltironegen pels nostres boscos.

El millor de tot, però, són els comentaris dels lectors, alguns dels quals realment hi toquen, i donen els motius reals dels perceptius judicis d’aquest sagaç crític.