El malestar en la cultura catalana

Les últimes setmanes han estat més aviat complicades, i no m’ha estat possible actualitzar aquest bloc, ni seguir gaire què es deia sobre el meu llibre, ni tan sols participar en la seva promoció. Ara, almenys, torno a estar en disposició d’anar fent-me ressò de la recepció de El malestar. Discupleu pel silenci d’aquestes setmanes.

En el seu moment em va semblar una bona idea. Però és que no n’aprendré mai. Un bloc, jo? Moi?

Ja ho vaig provar una vegada. Havia assistit al congrés sobre la Cultura i la identitat catalanes en l’era digital, que la meva col·lega i amiga Roser Pujadas havia organitzat el juliol de 2007 al Centre for Catalan Studies de Queen Mary, University of London. En plena eufòria digital, trobant-me enmig de tants blocaires que semblaven perillosament insaciables en el seu entusiasme expressiu, l’insigne Saül Gordillo em va convèncer que jo tampoc podia viure sense tenir-ne un. Així va nèixer L’home invisible, un bloc que, francament, estava concebut per ser una autèntica fricada.

L’home invisible era, o més aviat havia de ser, un bloc sobre l’anonimat, més o menys. De fet, era un bloc anònim, i ara l’estic treient de l’armari. Al mateix bloc el definia com a “reflexions des d’enlloc, sobre la (in)visibilitat i la (in)existència; sobre l’anonimat; sobre subordinació, sobirania i emancipació; sobre política, masoquisme i perversió; sobre la responsabilitat i el plaer. El blog més cast i més guarro alhora”. Acabo de fer-hi un cop d’ull per primer cop des de fa uns quants mesos i m’he fet un panxó de riure (modèstia a part). Però la cosa va durar poc. En part perquè servidor va de bòlit. I sobretot perquè no sé si els meus hàbits, pràctiques i estils d’escriptura són gaire compatibles amb els blocs. L’escriptura en un bloc ha de ser ràpida, breu, sense gaires manies; i jo no sé escriure textos que no siguin llargs, complexos i densos. I m’hi miro molt, perquè sóc més aviat perfeccionista. Escriure em costa molt i vaig molt a poc a poc.

Ara bé: un bloc també pot ser una excel·lent plataforma per a l’experimentació. És en aquest sentit que l’utilitza l’admirat Biel Mesquida. I això és el que feia jo també. De fet, si esmento L’home invisible és perquè em va ser molt útil per concebre i redactar la introducció i les conclusions del meu llibre. Especialment les conclusions, que a diferència de la resta del volum, són un text més aviat passat de rosca.

En fi. Que ho tornarem a provar. En aquest altre bloc aniré donant notícies del meu llibre El malestar en la cultura catalana, que ha de sortir publicat ben aviat. Si em ve de gust (no prometo res), de tant en tant comentaré la crua realitat política i cultural. Però per damunt de tot, concebo aquest bloc com un espai que faci possible el diàleg amb les lectores i els lectors. Feu tants comentaris com us doni la gana, i ja anirem conversant.

(P.D.: Ho veieu? No tinc exactament el do de la concisió. Volia fer un post curtet, i mireu.)