El malestar en la cultura catalana

El projecte d’un llibre com aquest no sorgeix del no-res. S’origina en idees que apareixen de sobte i van prenent cos, i de vegades cristal·litzen en un nucli argumental que després cal explicar, és a dir, desplegar. Un nucli d’idees i arguments replegat en ell mateix, a l’espera que el despleguis i l’expliquis, que vagis construint cada idea amb uns fonaments conceptuals i teòrics, que vagis proporcionant-ne evidència textual o empírica. Unes idees que es van desfent a mesura que les vas fent.

A l’origen d’aquest llibre hi ha dos articles. Un és un breu capítol de llibre, segurament la meva publicació més citada: “Becoming Normal: Cultural Policy and Cultural Production in Catalonia”, a Spanish Cultural Studies: An Introduction, co-editat per Helen Graham i Jo Labanyi i publicat per Oxford University Press el 1995. Es tracta del llibre que va fundar els estudis culturals a l’hispanisme peninsularista anglosaxó. Hi feia una anàlisi (necessàriament breu) de les condicions de possibilitat de la normalització cultural i dels seus fonaments ideològics. L’altre és un assaig que va aparèixer l’any 1997 a 1991, la revista electrònica creada per Jaume Subirana i Oriol Izquierdo, en un número titulat El país que és i no és. El meu article duia el títol “La cultura està trista, què tindrà la cultura? La normalització i el malestar en la cultura catalana”. Si el llegiu veureu com bona part de l’argumentació del llibre ja es prefigurava en aquest article, i deixava veure algunes direccions analítiques que encara estan per desenvolupar (i algunes opinions meves també han canviat: ara no penso, per exemple, que l’anàlisi de Teresa Vilarós fos tan brillant, més aviat al contrari).

El títol d’aquest segon article surt d’un altre de més antic, escrit quan estava en ple doctorat i publicat en un número anterior de 1991. Es tracta de “Nos/altres i els altres”, un text més aviat passat de rosca (i tanmateix seriós) que anticipa l’estil descarat de les conclusions del llibre. Algunes de les idees que conté encara les he de desplegar, d’explicar, de desfer. (La presentació en html de l’article no és ideal; és millor llegir la versió impresa, també a Empúries.)

Ja fa temps que passen coses interessants a Can Fatxa. L’última l’ha protagonitzat el senyor aquest que hi mana. Com es deia? Ah, sí, Mariano Rajoy. Bé, doncs resulta que el senyor aquest, Mariano Rajoy, va i diu en conversa privada amb un tal Arenas, però a micròfon obert, que això del 12-O, l’autodenominada festa d’això que els agrada dir-ne la “hispanitat”, doncs això, no s’ho perdin, va i diu que la festa aquesta i la seva concomitant desfilada militar són “un conyàs“.

Vamos a ver, per dir-ho de forma castissa. ¿Vostès pensen que algú amb dos dits de seny (dos dits sobre zero, com la major part de vostès, o sota zero, com jo) es creurà que darrere aquesta afirmació no hi ha un desig inconscient? ¿Que el micròfon estava obert per error? Va, home, va, que aquí som tots adults, i ja no ens mamem el dit (i si ho fem, sabem que és en representació d’altres coses que ara no vénen al cas). D’això que ha dit o fet el tal Mariano, en psicoanàlisi se’n diu un acte fallit. I l’acte fallit (uy, qué falo, ay, quiero decir, qué fallo más tonto) de l’autodenominat Mariano Rajoy revela una veritat insuportable per a tots els habitants de Can Fatxa: a ells tampoc els agrada Espanya. Tant se val el que digui la ministra favorita de la Catalunya que no sap on s’ha ficat: el tal Mariano sap perfectament què ha dit, i són els seus sentiments més autèntics, perquè li ha sortit literalment de l’inconscient.

Va, Mariano, que aquí tots sabem que et va la marxa. Admet-ho. A tu tampoc t’agrada Espanya. Ni els seus símbols. Ni la seva estètica. Ni els seus valors. Ni les seves maneres de fer. Ni l’exèrcit que segons la constitució del regne ha de garantir la seva unitat sacrosanta. Ni les seves institucions casposes. Ni les seves seleccions esportives. Admet el que diu el teu inconscient, en conversa privada però a micròfon obert: Espanya és un autèntic conyàs, i tu ho saps perfectament. Ne cède pas sur ton désir, que diria Lacan: retalla’t la barba, posa’t una samarreta d’Abercrombie & Fitch, uns calçotets a triar entre Calvin Klein, 2xist i Aussiebum, uns texans G-Star, unes sabatilles Adidas (o si t’ho pots permetre, Bikkembergs), i surt a la pista de ball. Shake your groove thing, i deixa’ns tranquils d’una vegada.

Una veritat que troben insuportable: a ells tampoc els agrada. Delenda est Hispania, doncs. Ajudem-los.

Doncs què volen que els digui? Ja fa uns quants dies que vaig veure la pel·lícula autodenominada Vicky Cristina Barcelona, i com a seguidor fidel que sóc del Sr. Allen, hi vaig anar el mateix cap de setmana que es va estrenar. He tardat tot aquest temps a recuperar-me del trauma que em va causar, i no exagero.

Comparin, sisplau, l’anterior pel·lícula de Woody Allen, Cassandra’s Dream, amb aquesta última: sense ser un film sobre Londres, Cassandra diu moltes més coses sobre la capital britànica que no pas VCB sobre Barcelona. (Jo, que he viscut a Londres dotze anys, en dono fe.) VCB no és altra cosa que una col·lecció de tòpics que hauria de fer caure la cara de vergonya al director, al productor, a les administracions que hi han posat diners (i no pas pocs) i als periodistes sicofàntics (és a dir, tots) que n’han rigut les gràcies. Ras i curt, pel·lícules sobre París, Nova York, Londres i Roma n’hi ha per donar i per vendre; si al Sr. Allen li passa pel prolífic entrecuix de rebolcar-se en els tòpics turístics d’aquestes ciutats (com feia aquella sèrie de Dagoll Dagom, Oh! Europa, recordeu?), doncs fantàstic, tal dia farà un any i tothom content. Però sobre Barcelona hi ha ben poques pel·lícules, i crec que aquestes alçades tenim dret a esperar alguna cosa més d’un dels nostres directors favorits. D’entrada, tenim dret a esperar que faci els deures i que no ens prengui el pèl.

La representació de Barcelona en aquesta pel·lícula no pertany al gènere de la comèdia romàntica, sinó al de l’acció, la ciència ficció o l’horror: i és que el Sr. Allen no només es rabeja en els pitjors tòpics de sangria i toros, sinó que, a més, és com si a Barcelona hagués caigut la bomba de neutrons (que es carrega la població local, però deixa els edificis més o menys intactes: l’instrument perfecte per a la fantasia hispanoparanoide d’una Catalunya sense catalans). Molt edifici modernista, sí senyor, molt bar de tapes, la Rambla, Santa Maria del Mar i el Tibidabo. Molt bé, però i els accents? el color local? la bogeria bipolar pròpia d’aquesta ciutat? les seves inseguretats cròniques? el seu narcisisme incurable, que la fa tan atractiva? I per damunt de tot: i els seus habitants? En definitiva, i el que en anglès en diuen a sense of place? Per tractar-se d’una pel·lícula que eleva Barcelona a l’estatus de personatge protagonista, diguem que no està gens, però gens malament.

De fet, el més peculiar de tot és que, des d’un punt de vista narratiu, els esdeveniments més importants del film, els que determinen el desenvolupament de la trama, no tenen lloc a Barcelona, sinó, crucialment, a la capital de Principat d’Astúries, la molt noble, lleial, benemèrita, invicta i heroica ciutat d’Oviedo —ui, no, perdó, aquest no és l’enllaç; proveu aquest altre. (Per cert, la invicta ciutat es diu Uviéu en asturià, una de les llengües d’Espanya que no és ni tan sols oficial, mira que simpàtics que són els espanyols.) Barcelona, de fet, és com la closca buida (de rellevància i de sentit) on es desenvolupa l’acció, tan buida (de complexitat) com els personatges que ens presenta el film. És incomprensible, doncs, que el títol de la pel·lícula no sigui Vicky Cristina Barcelona Oviedo. O per ser més justos: Vicky Cristina Oviedo. Me la bufa si el govern del Principat (d’Astúries) no hi ha posat diners. La meva amiga Carmen, nascuda a la noble, lleial i invicta ciutat (i actualment catalana de pedra picada; si tots els catalans fossin com ella, ara no estaria jo escrivint això), s’ho mereix. A menys, és clar, que l’autèntic tema de la pel·lícula sigui precisament la buidor, la manca de substància, el tòpic més barroer, l’estètica de peix rebullit apta per a ús de turistes que consumeixen Barcelona, Spain, where can I find a tapas bar, please. En altres paraules: a menys que el tema de la pel·lícula sigui la brutal violència simbòlica que consisteix a reduir la complexitat de la vida d’una ciutat a la percepció simplona d’un estudiant erasmus qualsevol (Barcelona! Fiesta! Sangría!), tot relegant els seus habitants i la seva cultura, en el sentit més ampli possible, a la invisibilitat.

És, precisament, en la nostra problemàtica relació amb la violència simbòlica i amb la invisibilitat que hem de buscar les causes de la pel·lícula que ha perpetrat Woody Allen. Segurament, si les nostres institucions, els nostres prohoms, la nostra gent guapa i la nostra premsa provinciana no hi haguessin ficat les grapes, el Sr. Allen hauria fet una pel·lícula amb una mica més de sensibilitat cap a la ciutat i la seva vida, on Barcelona fos alguna cosa més que un decorat. Com sempre, hi ha interferit el malreconeixement que suposa creure que, com que nosaltres no ens veiem al mirall, som invisibles. Però aquestes ganes de veure’ns representats de forma legítima, encara que calgui cedir a un altre l’autoritat i el poder sobre la representació, són potencialment letals.