El malestar en la cultura catalana

Transcric a continuació l’excel·lent ressenya de Carles Miró, publicada al bloc del periodista Manuel Trallero l’11 de febrer de 2009:

Monstres com nosaltres

«Saps què em meravella més? Haver endevinat que saps patir, que vol dir estimar, tenir goig interior.» Ho va escriure el 26 d’agost del 1955 (i ho cita a les seves memòries, p. 18) Joan Triadú. És part de la carta que va fer servir per declarar-se a la dona amb qui s’acabaria casant. Segons aquesta manera de veure les coses, per estimar cal saber patir. Llavors, de mostres d’amor a la llengua i/o la cultura catalana (s’ha de pronunciar ràpid) no en falten, almenys si hem de jutjar per l’exhibicionisme del dolor que sovint –potser amb freqüència creixent– practiquen els escriptors i els professors de lletres del país quan parlen sobre el camp en què figura que treballen. Per variar, aquest llibre de Fernàndez és un assaig no depressiu sinó amb indicis força clars d’alegria. El llibre descriu «la fantasia de la normalització», i la seva intenció declarada és contribuir a desfer-nos d’aquesta fantasia. Que no vol alimentar-la es veu clar des de la primera frase del primer capítol (p. 29): «Una fantasia recorre Catalunya: la fantasia de la normalització.»

Una altra mostra d’aquesta alegria la trobem en el nou ús que fa de paraules gastades com normalització (p. 32):

«Cal dir, d’entrada, que la normalització és un període històric: de la mateixa manera que parlem de Renaixença, Modernisme o Noucentisme, crec que, per referir-nos al període que va del 1976 al 1999 (és a dir, del Congrés de Cultura Catalana fins al final del pujolisme), convindrà a partir d’ara, que ja tenim una certa perspectiva temporal, utilitzar el desafortunat terme Normalització.»

Al 1976 hi havia un cert consens: no érem normals i n’havíem de ser, calia normalitzar-se. Que volia dir arribar a ser com els altres, com els països, això, normals. Una formulació més clara: el cas era «posar les bases de l’hegemonia de la cultura catalana al territori que li és propi» (p. 39). Fernàndez hi furga una mica: la cultura catalana havia crescut com havia pogut durant el franquisme, no feia de gaire bon mirar i calia redreçar-la, es tractava de «retornar les proporcions al cos deforme de la cultura catalana, en funció dels paràmetres del cos “normal” (un cos sense anomalies, reproductiu, ¿potser també heterosexual?)» (p. 40).

Però ara que han passat dècades és evident que la cultura catalana continua sent una esguerrada. En certs aspectes, com ara la «visibilitat» dels llibres tant en els mitjans de comunicació com en els punts de venda, es pot afirmar que la situació «no presenta diferències realment substancials respecte a la que es patia durant el franquisme» (p. 215). I això al costat de la televisió en català, d’almenys un diari que ven desenes de milers d’exemplars i de la immersió lingüística, fets que fa quaranta anys s’haurien considerat un gran èxit i que ara no impedeixen que una bona quantitat d’escriptors plorin dia sí dia no per la mort imminent de la cultura (que no cultiven més per raons òbvies de deshidratació) i de la llengua que ja donen per mig enterrada –les palades de terra que falten, les tiraran un altre dia–.

Fernàndez no despatxa aquest malestar limitant-se a dir que són aprensions d’uns nois massa ben acostumats, sinó creu que el malestar és l’expressió d’una realitat, i es dedica a buscar-la i a provar de descriure-la. En aquest sentit, el llibre és important i recomanable. Fernàndez descriu, naturalment des d’una posició política determinada i clarament assumida (diguem que és un independentista no essencialista), i polemitza, esclar. La descripció (un professor suposo que en diria «anàlisi») i la polèmica inclou coses com una certa lectura del Contra Catalunya d’Arcadi Espada –que, segons Fernàndez, «és també el relat (la “crònica”) de la construcció del seu autor com a subjecte masculí», p 157– o de la sèrie de televisió Oh! Espanya de Dagoll Dagom.

L’aspiració de Fernàndez és el «benestar de la cultura catalana». Com sempre que s’aparta de la manera habitual de parlar, tant si estem d’acord amb els seus plantejaments inicials com si no, tant si compartim la seva descripció dels fets com si no, queda revelat el to baixíssim dels “debats” sobre la llengua i la cultura que de tant en tant apareixen als mèdia catalans. Per les notes al peu els coneixereu, que diu l’evangeli dels lectors d’assaig; llegeixin, per exemple, la nota 11, p. 90:

«Observi’s que parlo de benestar, i no de supervivència, com tot sovint es fa. El terme “supervivència”, aplicat a qualsevol altre àmbit de govern –per exemple, la política industrial o turística–, seria completament inacceptable (imaginem-nos, per exemple, el president de la Generalitat declarant que “cal lluitar per la supervivència del turisme a Catalunya”), mentre que a Catalunya són els mateixos regionalistes, tant de dretes com d’esquerres, qui s’acontenten a parlar de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes com a objectius polítics. Aquest tipus de discurs (en realitat una declaració d’objectius polítics) condemna la cultura catalana a una economia de subsistència.»

El maneig d’una bibliografia àmplia i la pretensió d’exhaustivitat fa que llegir aquest llibre ens estalviï de llegir-ne uns quants, o que ens faci llegir-los si el volem contradir amb més base. ¿Si el volem contradir? Aquest seria el problema. ¿Quin interlocutor pot tenir Fernàndez? Potser en els mesos que vindran, quan més gent haurà tingut ocasió de llegir El malestar…, ho veurem. Per dir-ho plagiant i espatllant una frase coneguda, la meva sospita és que la cultura catalana fa 35 anys –quan tot just treia el cap de les catacumbes– era una cosa que no interessava pràcticament a ningú, però uns quants deien que hi creien; ara interessa a uns quants milers (perquè cobrar mensualment és una cosa de poca broma), el que és creure-hi no sé si hi creu ningú.

Quan Fernàndez arriba al capítol de conclusions, fa un al·legat gens professoral a favor de reconèixer l’anormalitat, aquest caràcter monstruós que té ser català (pp. 359-60):

«Els catalans som un poble que, com la seva llengua, no està ni mort ni viu, que tossudament persisteix en la seva reproducció [...] Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviusmorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de la classificació segons la lògica dels estats… [...] ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres?»

En fi, no es preguntin si Catalunya té fe en vostès sinó si vostès tenen fe en Catalunya. Són coses que cadascú se sap, ¿oi? La peculiaritat de Fernàndez és que afirma (i no és només l’última frase del llibre que ho afirma, p. 370) que «creure en nosaltres mateixos no es pot fonamentar en una fantasia». Ja tocava veure alguna novetat.

Dissabte 17 de gener l’Avui publicava no només una ressenya molt positiva (vegeu més avall), sinó també una entrevista a doble pàgina a càrrec d’Ada Castells, coronada per una fantàstica fotografia d’una zombi coberta de sang i vísceres, a punt de mossegar algun mortal distret. Ser zombi no és cap ganga (jo segueixo totalment a favor del programa deszombificador de la Lliga Anticolonial, recentment autodissolta: la lluita continua), però almenys fan por. El meu amic Josep no va poder veure l’entrevista al diari, i va expressar el seu desig de llegir-la; i com que els desitjos del Josep jo me’ls prenc com a ordres, aquí teniu el text de l’entrevista, a l’espera que l’Avui publiqui a internet aquest número del suplement Cultura. (He corregit algunes faltes gramaticals i errors que hi apareixien.)

“No poden matar la cultura catalana perquè som zombis”

Josep-Anton Fernàndez és professor d’Estudis Catalans a la Universitat Oberta de Catalunya, però abans d’anar a parar a la mansió de la UOC, ha estat vint anys —primer a Itàlia i, la major part del temps, a Londres— fent de professor de literatura i cultura catalanes. Aquest contacte amb l’estranger l’ha fet adonar-se d’una evidència: “Conviure amb els departaments d’hispàniques, de francès, de rus… que són molt potents i estar tu solet, et fa adonar que els catalans no som normals”. Aquesta és la tesi que exposa a El malestar en la cultura catalana (Empúries), un llibre que, malgrat el títol, no és gens queixós. Ens convida a acceptar la realitat sense traumes i a construir un futur que, segons l’autor, només és possible amb la plena sobirania. Això sí, tot argumentat a través de sis capítols i una traca final de conclusions que està servida d’una manera ben estrambòtica sense perdre en cap moment el rigor intel·lectual.

—Tal com remarca al seu assaig, una de les obsessions de la cultura catalana és normalitzar-se. Per què no veu amb bons ulls aquest afany?

—No sé què vol dir normal. Ser normal sempre comporta la comparació amb alguna cosa i amb què ens hem de comparar? Amb Alemanya? Amb Zimbàbue? El terme normalització té unes connotacions terribles. És allò que s’intenta fer als hospitals mentals. El que és més interessant de la cultura catalana és que no és gens normal. Hem d’explotar el contrari de la normalitat.

—Vostè afirma que el futur de la nostra cultura depèn de la seva capacitat de postmodernitzar-se, per què?

—No té cap sentit actuar de manera reactiva davant la mercantilització, la fragmentació d’identitats, l’increment d’intercanvis transfronterers… És inútil resistir-se a aquestes tendències. Al contrari, hem d’abraçar-les i veure què poden donar de si.

—Per exemple?

—En el camp de la literatura podem oferir una literatura de dones de gran qualitat. Aquesta literatura suposa un important creixement de la producció literària però, per part d’aquells que controlen el camp literari, hi ha una reacció de pànic i no se la prenen seriosament. El més interessant de la literatura catalana és fet per dones i són les que tenen més recepció a fora, però res.

—També ens diu que la mercantilització és la nostra salvació i la nostra tragèdia.

—Salvació perquè si alguna cosa necessita la cultura catalana és poder-se constituir com un mercat, sinó no existeixes. La seva tragèdia és que les dimensions objectives són les que són. La cultura catalana està en una situació de colonització i aquest pes inevitable l’exposa a molts perills. No podem deixar de construir un mercat per a la nostra cultura.

—De tota manera amb això sí que hem millorat respecte al temps del resistencialisme o és un miratge?

—No, ha canviat molt. Des dels anys 80 hi ha hagut intents de mercantilització de manera experimental per promoure i estendre la cultura catalana. Miquel Alzueta [fundador de Columna] es va inventar la màquina expenedora de llibres l’any 1986 i la va col·locar al bar de nit Nick Havanna. Ara aquesta màquina està al metro i reparteix llibres en castellà. Nosaltres experimentem molt però a l’hora de posar les coses en funcionament dins el mercat ens xuclen les idees.

—Un dels capítols crucials del llibre és quan parla de la crisi d’identificació. Què ens ha passat?

—La idea que ha quallat és que és català qui viu i treballa a Catalunya, però jo sóc molt crític amb aquesta definició. perquè redueix la catalanitat al lloc de residència. Jo he viscut molts anys a l’estranger i vol dir que aleshores no era català? Amb aquest lema s’està dient que Catalunya és un país molt acollidor, però no es diu qui són els catalans.

—Però va anar bé per evitar el conflicte.

—Quin conflicte? No n’hi havia! Entenc la por al conflicte perquè ja n’hi havia hagut un i de molt gros, però a mi ja em poden defensar aquest lema tant com vulguin que no funciona. Jo sóc castellanoparlant i per mi adoptar el català va ser un esforç. Que em diguin això, trivialitza el meu esforç. Tampoc no tinc la resposta de quina és ara la definició de català i això suposa una crisi, però crisi no equival a una situació terrorífica. Estem en un moment molt productiu perquè la gent ha de pensar i no tinc cap dubte que al final arribarem a unes noves respostes sobre què vol dir ser catalans que seran molt potents i ens duran cap a la sobirania.

—Ser anglès era més fàcil?

—Ser britànic, sí, perquè poden donar passaport. Estem parlant d’una de les cultures més fortes del món, amb un imperi al seu servei. Ho tenen clar. De tota manera, també hi ha conceptes que han evolucionat. Jo vivia al East End, que per tradició és el barri de Londres que rep la immigració, i els joves asiàtics havien adoptat la bandera anglesa, la de la creu de Sant Jordi. Tants anys de política de Blair van suposar grans esforços per reforçar la cultura de pertinença, per això van xocar tant els atemptats del 2005. Eren britànics que actuaven en contra d’altres britànics. De tota manera, el seu procés d’immigració ve de molt més antic i no van haver de patir un creixement tan ràpid com nosaltres, que és ridícul. Diu molt d’aquest país que hi hagi tan poques tensions.

—Vostè apunta que Joaquim Molas va assenyalar a principis dels 80 que la cultura catalana tenia el cap molt gros i el cos petit. Ens hem engreixat?

—Molas tenia tota la raó perquè el cos no pot ser petit. Cal una cultura de masses, de mercat, popular… que, de fet, és la que sosté l’alta cultura. El que no entenc és que el 96, Bru de Sala es queixés que la cultura tingués el cap petit i el cos gros, perquè s’està dient que el problema és que està ben proporcionada. De tota manera, tothom hauria de tenir el cos que vulgui i permetre que gaudeixi.

—Tenim una actitud acomplexada, d’adolescent, amb el cos per definir?

—Sí, però l’adolescència és un moment de gran creativitat. La cultura catalana està en un gran moment, mira la producció cultural, el teatre…

—Però no ens ho acabem de creure.

—Tens raó, però el problema és que tinguem la necessitat de creure’ns-ho. Hi ha un trauma i és aquest trauma que s’ha de mirar a la cara i amb sentit de l’humor.

—A les seves conclusions no els falta humor.

—El llibre és ben seriós i volia fer unes conclusions passades de rosca. Estem en un país en què tot s’ha d’encasellar i classificar. Per evitar-ho volia fer una cosa desconcertant. A més, escrivint d’aquesta manera sempre em surten idees que després s’han de desplegar.

—Comença el capítol remetent-nos a una escena de Mars Attacks! en què els marcians envaeixen el món dels terrícoles. Qui són els marcians, en el cas de Catalunya?

—Molts catalans tenen consciència d’estar envaïts. Aquest tipus d’anàlisi funciona molt, però els marcians no són els espanyols. Els marcians som nosaltres. Som rars, sempre tocant la pera, posant en risc el que ja existeix, amenaçant de destarotar la seva identitat. Els marcians som nosaltres mateixos i entendre això tranquil·litza. No tinc necessitat l’escoltar la COPE per recordar-me com sóc. Això és un masoquisme mal entès que no dóna gens de plaer. La nostra simple presència els torba i els recorda constantment que tampoc no tenen una identitat sòlida sinó que està en permanent risc de sacsejament, com la de tothom.

—Això suposa un canvi d’actitud radical, gens submisa.

—Sí, una altra conseqüència que siguem nosaltres els marcians és que no cal fer pedagogia. Més val portar-ho bé i no intentar assimilar-se amb la realitat terrícola.

—Aquesta actitud recorda la defensa de l’orgull gai. ¿Podríem establir un paral·lelisme amb l’orgull català?

—Aquesta serà una de les coses que no s’entendrà del llibre: des del punt de vista nacional tots els catalans som homosexuals. Amb això vull dir que l’homosexualitat és un dels paradigmes de la subordinació i en aquest aspecte, com que està de moda, em serveix de comparació.

—Patim un trauma d’invisibilitat i ens hem de fer visibles.

—Els productors culturals ja l’estan fent, aquesta representació d’allò irrepresentable, i ara l’han de fer els crítics.

—De tota manera, impera un discurs cosmopolita.

—Aquest discurs em sembla molt fàcil. L’universal no és altra cosa que un particular universalitzat i voler produir un universal directament és essencialista, ingenu i políticament molt problemàtic.

—Al llibre ens diu que hem de ser radicalment optimistes. Per què?

—No ens podem morir ni ens poden matar perquè ja estem morts. Ens han matat unes quantes vegades. En cert sentit som morts en vida. Naturalment que és una boutade, però estic parlant del desig d’arribar a una existència plena i legítima que només la donen els Estats propis. Si estem preocupats perquè ens reconeguin i retornar a la normalitat és perquè ser un vampir és una maledicció. Hem de ser molt tossuts i insistir. No podem deixar d’insistir fins a arribar a existir.

El suplement Cultura de l’Avui publicava el dissabte 17 de gener una entrevista a doble pàgina (vegeu entrada següent) i una molt positiva ressenya del professor Xavier Pla, de la Universitat de Girona. A continuació transcric el text de la ressenya.

Com es pot ser català?

En aquest assaig brillant i innovador, Josep-Anton Fernàndez detecta que el malestar és una condició constitutiva de la cultura catalana contemporània i proposa noves estratègies discursives per superar la subordinació.

Després de queixar-nos tant de la suposada absència d’assaig de qualitat en català, seria una llàstima que quan en tenim algun de sòlid al davant no el sapiguem valorar adequadament. En els últims mesos han aparegut dos llibres importants, dos assajos culturals honestos, crítics i apassionats que haurien de suscitar un debat intel·lectual d’altura entre tots aquells que s’interessen per la cultura, la literatura, els discursos i les formes de creació d’identitats, la política cultural o, simplement, la política.

L’un és el llibre de Joan Ramon Resina, La vocació de modernitat de Barcelona: Auge i declivi d’una imatge urbana (Galaxia Gutenberg/Cerle de Lectors). L’altre és el que acaba de publicar Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963), El malestar en la cultura catalana. No deixa de ser enormement significatiu que tots dos autors treballin o hagin treballat en el món acadèmic anglosaxó: Resina és catedràtic a la universitat californiana de Stanford i Fernàndez ha estat durant molts anys professor a la universitat londinenca de Queen Mary.

Una alta ambició intel.lectual

Tots dos autors han publicat llibres d’alta ambició intel·lectual, interdisciplinaris i ben documentats, amb la voluntat de fornir noves reflexions i idees sobre el perquè del projecte inacabat de la modernitat catalana. Tots dos assagistes parlen amb una nova llibertat d’esperit, amb un cert eclecticisme ideològic, alliberats dels prejudicis interiors i desafiant els exteriors, analitzant el cas català des d’un punt de vista universal. Tots dos crítics comencen per admetre que la cultura catalana és un objecte de lluita en un camp de forces polítiques que es troba en una clara situació de subordinació que li impedeix tant la seva institucionalització com la seva legitimació.

El malestar en la cultura catalana és un assaig brillant. Fernàndez parla com a crític cultural, la seva és una mirada política i el seu punt de vista inaugura esplèndidament una disciplina que potser encara ni existeix: els estudis culturals catalans. El seu llibre és modèlic en molts aspectes i provoca admiració en el lector: la seva argumentació és complexa i sofisticada, però està escrit de manera clara i contundent. L’autor defineix els conceptes que va presentant de manera gradual i gairebé pedagògica. No supedita mai la seva contrastada preparació teòrica (Bourdieu, Bauman, Zizek, entre molts altres) al propi discurs, que és innovador fins i tot en els termes polítics que utilitza (no parla mai de “transició democràtica” sinó de “restauració de la monarquia constitucional”).

Fernàndez comença delimitant clarament el seu àmbit d’estudi: proposa utilitzar el terme normalització per referir-se al període que va del 1976, amb la celebració del Congrés de Cultura Catalana, fins al 1999, amb la fi del pujolisme. Seguidament, tot que l’autor admet que el terme és desafortunat i ambigu, proposa definir la normalització com un projecte polític desenvolupat pel catalanisme, com un procés de transformació cultural per corregir els efectes del franquisme, i com un discurs per legitimar la cultura catalana.

Ara bé, el nucli argumental del llibre està en el malestar que sofreixen la majoria dels actors de la cultura catalana, que tant prové de la subordinació nacional com de la dependència de la cultura respecte del poder polític. I amb tota la violència simbòlica que això implica, a la qual, segons l’autor, cal donar nom i fer-la visible. Com explica molt bé Fernàndez, aquest malestar generalitzat provindria, doncs, del fet que la normalització no ha donat els resultats que s’esperaven. Però, més interessant, l’autor fa remarcar que aquest malestar, aquest neguit o descontentament, no és recent i, fins i tot, es pot afirmar que és una condició constitutiva de la cultura catalana contemporània. Es tracta d’una crisi de models culturals que, segons l’autor, és “d’arrel típicament postmoderna”. El futur i el benestar (més que no la subsistència o la supervivència, invocades pels arguments victimistes) provindrien justament de la capacitat de la cultura catalana “d’evitar nostàlgies i elitismes i postmodernitzar-se encara més”. Aquesta crisi de definició de models i discursos, que ha portat del resistencialisme al mercantilisme, es troba de ple en el desafiament actual: crear un mercat de masses en català i alhora mantenir el prestigi de l’alta cultura.

Potser alguns exemples literaris són una mica discutibles, però en conjunt Fernàndez és molt convincent quan explica que la cultura catalana constitueix una amenaça a “la coherència de la narrativa nacional espanyola”. I també quan, irònicament, compara els catalans, ara amb els marcians, ara amb els vampirs, que no es reflecteixen al mirall: perquè quan algú està en posició subordinada no es pot veure a si mateix, “només es veu amb el ulls del dominant”.

L’any 1721 Montesquieu va publicar les seves cèlebres Cartes perses, on un viatger provinent de l’Orient relatava la sorpresa dels parisencs: “comment peut-on être persan?” Fernàndez es pregunta “Què significa ser català avui?” i demostra amb lucidesa que, de moment, “els catalans som però no existim”.

L’entrevista que em van fer a Catalunya Ràdio, al programa “L’oracle”, el proppassat 16 de desembre la podeu sentir des d’aquí mateix.

A mi, francament, no em fa res reconèixer que la recepció que està tenint el llibre constitueix per a mi un llarg moment narcisista que espero que s’estengui el més possible. Com més llarg sigui el moment narcisista, millor. I els dos moments estel·lars fins ara són aquests dos.

El primer: la recomanació de Mita Casacuberta al programa del Canal 33 L’hora del lector, dijous 18 de desembre:

No em puc estar d’agrair a la Mita Casacuberta les seves amables paraules i el seu entusiasme en recomanar al director del programa, Emili Manzano, que m’hi convidés (“Ho he aconseguit!”, diu quan Manzano es compromet públicament a invitar-me).

Podeu veure el vídeo complet aquí.

El segon moment va ser la conversa sobre El malestar que vaig mantenir el dimarts 17 de desembre amb Ferran Mascarell, Carles Duarte i Bernat Gasulla (sotsdirector d’El Periódico) al programa L’Oracle, de Catalunya Ràdio, presentat i dirigit per Xavier Graset. La conversa va ser molt interessant, i la volia penjar aquí, però la tecnologia o algun moralista estrany deu haver pensat que el narcisisme és dolent (que antiquats!) i l’arxiu que han penjat és el del dia anterior, una conversa amb Xavier Trias. En teoria l’hauríeu de trobar aquí. (He demanat a Catalunya Ràdio que rectifiquin l’error; ja avisaré quan l’àudio estigui disponible.)

En Jordi Ramírez és filòsof i crític de cinema, autor de l’interessant llibre Les pel·lícules del laberint: De Fellini a Coppola, un passeig pel nihilisme cinematogràfic, premi d’assaig Josep Vallverdú 2005 (Lleida: Pagès, 2006), i professor de filosofia a Londres. Ens vam conèixer en l’últim congrés que vaig organitzar a Queen Mary, al Centre for Catalan Studies. Ara en Jordi ha tingut la generositat de dedicar-me una llarga entrada al seu bloc parlant del meu llibre.

Cito un paràgraf d’aquesta llarga entrada, que podeu llegir completa aquí:

En el seu trajecte en Josep Anton deixa clara algunes idees amb les que combrego plenament com, per exemple, el problema que suposa pel país la pèrdua de prestigi de la literatura catalana (la qual té arrels universals, la literatura ha perdut pes a tot arreu, però és especialment greu a un país de tradició precària i infraestructura cultural mínima). També és evident el problema plantejat per la immigració no només l’actual, sinó també l’històrica. Més enllà de la formula voluntarista de Pujol al temps de la transició. han estat ben migrats els esforços per pensar que ha significat pel país un allau migratori que en termes comparatius és dels majors de la història, superior per exemple a un país clarament receptor com l’Argentina de començaments del segle passat. El resultat és allò que l’autor defineix com a crisi d’identitat, una fórmula que podríem expressar dient que a la nostra situació l’ús del terme “nosaltres” és del tot equívoc. Un fet que facilita a més la manipulació per part dels “no nacionalistes” connectats permanentment a Madrid. En tot cas però hi ha un contrast evident entre l’artificiositat de les construccions fetes des d’un punt de vista catalanocèntric, alimentada des de l’exterior, però també des de la nostra incapacitat per superar la pròpia mitologia, i la pretesa “naturalitat” del punt de vista nacional espanyol.