El malestar en la cultura catalana

Entrades categoritzades com ‘Se’n parla’

Màrius Serra a La Vanguardia

19 març 2009 · Feu un comentari

Ja fa bastants dies que l’escriptor Màrius Serra va publicar una columna sobre El malestar a La Vanguardia (3.2.2009), però fins ara no he tingut ocasió de penjar-la al bloc. Com deia la setmana passada, els últims mesos han estat una mica complicats i encara m’estic posant al dia. De totes formes, aquí sota transcric el text complet del comentari de Màrius Serra:

Lo normal y lo excepcional

Estos días se viene celebrando el vigésimo aniversario del Consorci per a la Normalització Lingüística en actos descentralizados. Hoy, por ejemplo, en el Centre de Lectura de Reus. La tarea del CPNL es valiosa y más necesaria que nunca, pero el concepto que lo alienta es perverso. Desde el inicio de la transición, el simple deseo de normalización implicó la fantasía de una normalidad preexistente que recuperar. Eso es radicalmente falso. La zanahoria tras la que corríamos es del mismo tipo de plástico que las liebres de los canódromos. Sirve de acicate para mover el culo, pero evita que fijemos la atención en los límites de la pista circular por la que corremos, para gran descanso de su propietario, que nos sabe ocupados dando vueltas por nuestra fantasía de normalidad sin afrontar el conflicto de poder que nos hace una cultura invisible. En realidad, no podemos aspirar a ningún tipo de normalidad porque somos excepcionales, y sólo cuando actuamos como tales conseguimos una cierta visibilidad. En un interesante ensayo titulado El malestar en la cultura catalana (Empúries), el doctor en lenguas modernas por la Universidad de Cambridge Josep-Anton Fernàndez argumenta extensamente sobre los efectos colaterales del ensueño normalizador. Fernàndez ejerce de despertador al afirmar que “els catalans som però no existim” y se acoge a Zizek para asegurar que lo contrario de la existencia no es la no existencia, sino la insistencia. Sólo mediante la tozuda insistencia en nuestra manera de existir conseguiremos afrontar el conflicto y emanciparnos. La mirada de Fernàndez supera el habitual (y fatigoso) debate necrológico sobre la cultura y la lengua catalana acogiéndose inesperadamente al imaginario zombi: “Siguem radicalment optimistes – concluye-: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts”. Y apuesta por una emancipación gozosa que acabe con este malestar zombi.

Leyendo a Fernàndez he pensado en Guardiola. No precisamente por ser un paladín del optimismo, ni por sus excepcionales dotes futbolísticas, sino por un perqueño detalle lingüístico que no merece pasar desapercibido. Tras la exitosa primera vuelta de la Liga, Pep Guardiola ha visitado ya la mitad de los estadios de la LFP. La última sala de prensa que ha pisado es la de El Sardinero cántabro. Desde el primer día estableció que en sus comparecencias de prensa oficiales respondería en catalán a las preguntas que se le formularan en catalán, en casa y fuera de casa. Y lo cumple. Al principio hubo quien se rebotó al no entender ni querer entender sus respuestas, pero Guardiola se mostró paciente y llegó a decirle a un periodista andaluz que le dedicaría todo el tiempo que requiriese, aunque le llevara tres cuartos de hora. Al poco, decidió ordenar las intervenciones y ahora fuera de casa responde primero a las preguntas en castellano y luego en catalán, con toda naturalidad. Su actitud coincide con una época de grandes éxitos, exenta de crispación futbolística, pero el protocolo ya está formalizado, el conflicto desactivado y el espacio ganado. El quehacer de Guardiola es, también en este detalle, un éxito excepcional, máxime cuando se da en territorios tradicionalmente hostiles. El Barça es el Barça, pero existen otros espacios deportivos liderados por protagonistas catalanohablantes en los que nunca podemos oír nuestra lengua. Y no sólo por desidia o por timidez. En el mundo del motor, ciertos patrocinadores obligan por contrato a sus pilotos a hacer las ruedas de prensa en inglés o en castellano.

Categories: Debat · Se'n parla

Sam Abrams a l’Avui

17 març 2009 · Feu un comentari

L’importantíssim i superinfluent crític, professor i intel·lectual Sam Abrams, exemple per a tots els natius d’imparcialitat crítica i acció cultural desinteressada, els articles del qual ocupen un buit molt necessari a la nostra cultura, ha tingut la gentilesa de dedicar-me les següents paraules, una mostra impressionant d’intel·ligència argumentativa, en un text publicat a l’Avui el dimecres 4 de març:

I constantment ens donen gat per llebre en aquest país que té una població estable de llebres. Per exemple, ¿s’han fixat com les persones del món de l’alta cultura estan convenientment allunyades dels centres importants de decisió? ¿I no han percebut com al seu lloc promocionen gent de segona a partir de criteris papanates com ara l’obsessió constant amb la novetat? Agafin El malestar en la cultura catalana, de Josep Anton Fernández [sic], un assaig molt celebrat darrerament. El llibre ha tingut bona premsa, perquè l’autor ve amb l’aurèola d’haver estat a l’estranger i de portar-nos grans novetats que ignorem. La realitat: és un llibre inflat, que, en el fons, és simple i es pot resoldre amb un resum de sis folis.

Home, jo diria que si el llibre és tan inflat i tan simple, doncs potser amb un parell de folis n’hi hauria ben bé prou per fer-ne un resum, no? I com és lògic i de justícia, demano disculpes a totes les lectores i lectors per haver estat a l’estranger i haver portat tantes novetats alienígenes a la nostra pobra, trista, bruta, dissortada cultura. Mai m’havia sentit tant com el Mr Marshall de Berlanga. Mea culpa. És realment terrible, i aquest gat pudent, pestilent i malcarat que sóc jo s’agenolla davant de totes les llebres tractades injustament i els demana perdó; potser fins i tot s’autoflagel·larà una mica, però ara que hi pensa, millor que no, perquè com que a més de gat és guarro, potser la flagel·lació li agrada i la penitència perdria el seu sentit.

Havent llegit les seves opinions, no puc sinó fer una sincera reverència davant de la intel·ligència i els poders argumentatius d’aquest incisiu crític, imprescindible intel·lectual, i genial professor universitari. Tot i que, per dir-ho amb els brams d’un autodenominat poeta anglosaxó, potser alguns estúpids desagraïts pensen que els seus articles són “a senseless tribute to excess passion“, que ens converteixen a nosaltres, lectors i lectores, en “gaping witnesses to human waste“. Res, no en facin cas: són gats fastigosos que desterren il·legítimament les àgils i bellíssimes llebres que saltironegen pels nostres boscos.

El millor de tot, però, són els comentaris dels lectors, alguns dels quals realment hi toquen, i donen els motius reals dels perceptius judicis d’aquest sagaç crític.

Categories: Se'n parla

A Tribuna.cat

13 març 2009 · Feu un comentari

La crònica de cultura a Tribuna.cat del 2 de març contenia algunes elogioses referències a El malestar. La crònica, amb el títol “La força de la cultura”, destaca l’anàlisi que fa el meu llibre dels processos de mercantilització en la cultura catalana, així com dels seus efectes en els discursos de legitimació política i cultural.  “El debat sobre el paper de la cultura a casa nostra darrerament ha ressorgit amb molta força. Ho demostren la publicació d’assajos com el de Josep-Anton Fernàndez i també reflexions generades des de diferents tribunes periodístiques”, diu el cronista.

Categories: Se'n parla

“El malestar”, recomanat a Àgora (Canal 33)

13 març 2009 · Feu un comentari

El malestar en la cultura catalana era un dels llibres recomanats a l’Àgora del Canal 33, en un programa amb el títol “Conviure en català” (6.3.2009), on diversos convidats (cap d’ells sociolingüista, com és habitual en aquest tipus d’emissió nocturna) van discutir sobre la situació social del català en relació al castellà, a la legislació que el protegeix, i al seu paper en les indústries culturals.

Categories: Notícies · Se'n parla

Najat El Hachmi a El Periódico

13 març 2009 · Feu un comentari

La novel·lista Najat El Hachmi, autora de dos excel·lents llibres (l’autobiografia Jo també sóc catalana i la novel·la L’últim patriarca) publicava ara fa cosa d’un mes i mig el següent comentari del meu llibre a El Periódico (27.1.2009):

Radiografia del Malestar

Feia temps que no trobava un assaig amb tanta trempera, d’aquests que t’enganxen des de la primera línia fins a l’última, no perquè t’expliqui cap tema nou sinó perquè la visió que et dóna d’una realitat que coneixes és tan genuïnament original, tan allunyada dels tòpics i els suats camins que s’han utilitzat sempre per afrontar-la, que no pots fer altra cosa que esgotar totes les planes del volum fins al final. El que fa Josep-Anton Fernàndez a El malestar en la cultura catalana és nou perquè no es mira aquest lloc estrany que és Catalunya des d’on ens l’hem mirada sempre, com una realitat massa particular i amb aquell esgotament espriuenc. L’autor situa l’acció dins de l’esfera global de la postmodernitat i aconsegueix així identificar les diferents crisis que ens afecten. L’anàlisi és crua i hi ha moments que la nafra supura fins al dolor insofrible. El malestar… és com un d’aquells miralls dels emprovadors de les botigues de roba on l’implacable fluorescent ens mostra tots els nostres defectes. I aconsegueix denúncia sense victimisme, erudició sense pedanteria, assaig sense avorriment. Aconsegueix també mirar-se la cultura des de diferents àmbits en tots els seus estrats, identificar tots, absolutament tots els culpables d’un procés que ens ha deixat amb un panorama cultural ple d’arestes i clarobscurs. Ningú se’n salva.

El malestar… és un manual d’instruccions per als de la meva generació, que no ens hem pogut explicar la realitat actual amb els antecedents dels últims 30 anys per no haver-los viscut al peu de canó, i per a aquells que sí que hi han sigut però que han perdut la perspectiva.

Categories: Debat · Se'n parla

Alfons López Tena a l’Avui

18 gener 2009 · Feu un comentari

El president del Centre d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, publicava l’11 de gener a l’Avui un homenatge al promotor cultural Ermengol Passola, tristament traspassat. En el seu article citava extensament El malestar. Podeu llegir l’article aquí.

Categories: Se'n parla

A Cultura 21

29 desembre 2008 · Feu un comentari

El dia de nadal el portal de cultura i mitjans de comunicació Cultura 21 es feia ressò de la publicació del llibre i treia aquesta notícia, en què destacava la meva posició crítica envers el victimisme (o per ser més precisos, envers el victimisme mal argumentat, perquè hi ha motius objectius per estar descontents, i el colonialisme ens surt molt car): “Josep-Anton Fernàndez critica el victimisme català a El malestar en la cultura catalana. (Per cert, aquesta entrada és la primera que creo i actualitzo amb el meu iPhone.)

Categories: Se'n parla

Entrevista a El Singular Digital

24 desembre 2008 · Feu un comentari

El diari electrònic El Singular Digital publica avui, 24 de desembre, una entrevista de Maria Coll, on parlo del llibre i de les qüestions que se’n deriven. Llegint-la m’adono que vam posar molt l’èmfasi en la problemàtica de la subordinació, que és, de fet, el tema que probablement més m’interessa.

La pregunta i resposta que més m’agrada és la següent:

Diu que aquest “estigma” de la cultura catalana és el nostre atractiu quan ens miren des de fora.
Sí, perquè quan algú està en posició subordinada no es pot veure a si mateix, només es veu amb el ulls del dominant. Per això ens preguntem de forma constant: “Com ens veuen?”

La resta de l’entrevista no està malament, tot i que pel camí que va de la conversa (que va durar més d’una hora) fins al teclat inevitablement s’han perdut matisos.

Categories: Debat · Se'n parla

Salvador Cardús a l’Avui

24 desembre 2008 · Feu un comentari

Divendres de la setmana passada, el 19 de desembre, Salvador Cardús publicava a l’Avui un article sota el títol “Una mirada clara, neta”, on parlava de certs canvis que s’estan produint en la cultura catalana i en la percepció que en tenen els seus actors i agents. M’hi dedicava el següent paràgraf:

Per a alguns esperits, el malestar és tan gran, que qualsevol intent de pensar el país en positiu ja és considerat una traïció tant o més greu que la que correspondria al culpable de les nostres desgràcies reals o suposades. (Dic “malestar”, perquè vull ser el primer a manllevar el terme que utilitza Josep-Anton Fernàndez a la seva novíssima i original aportació al debat nacional, El malestar en la cultura catalana (Empúries, 2008), en una còmplice picada d’ullet teòrica al clàssic El malestar en la cultura, de Freud. Malestar és una expressió cridada a fer millor fortuna que la de catalans emprenyats o la de país perplex, i el comentari de l’obra de Josep-Anton Fernàndez demanarà l’atenció de tot un article futur).

No cal dir que em sento extraordinàriament afalagat que en Salvador Cardús anunciï que dedicarà un article sencer al llibre, perquè ell és un dels meus principals interlocutors. Sé que, amb l’excusa del meu llibre, podrem continuar una conversa sobre el país, la nostra societat i la nostra cultura que, com sempre, serà estimulant i productiva.

Categories: Debat · Se'n parla

Al bloc de Saül Gordillo

24 desembre 2008 · Feu un comentari

L’amic Saül Gordillo —ens vam conèixer el 2007 en un congrés sobre Cultura i identitat catalanes a l’era d’internet, organitzat per Roser Pujadas sota l’ègida del Centre for Catalan Studies de Queen Mary, University of London— ha tingut la gentilesa de fer aparèixer El malestar al seu important bloc. L’entrada la trobareu aquí. I per si fos poc, també n’ha fet un twit.

(Per cert, va ser en Saül qui, en aquell congrés, em va acabar de convèncer per provar la cosa aquesta dels blocs, que fins a aquell moment només experimentava com a espectador.)

Categories: Se'n parla