El malestar en la cultura catalana, Josep-Anton Fernàndez (2008)

According to the author, this book ‘belongs to a discipline which does not exist yet’ (p. 22), namely Catalan cultural studies. His objective is to found an approach to cultural studies specifically tailored to revealing the situation of crisis that he believes currently bedevils Catalan culture. In order to pursue this ambitious aim, Fernàndez draws on work from a diverse array of disciplines including sociology, psychoanalysis, queer theory, linguistic anthropology and discourse analysis. This interdisciplinarity achieves coherence through a sustained emphasis on power and identity, from an explicitly engaged sobiranista, leftist, feminist, anti-homophobic perspective. Fernàndez eschews any claim to a putative ‘objective’ perspective on ideology, power and culture, arguing rather, that academic and intellectual rigour are perfectly compatible with his engagement and ‘promiscuous interdisciplinarity’ (p. 24).

The book focuses specifically on Catalonia (not the entire Països Catalans) during the period 1976 (the year of the Congrés de Cultura Catalana) to 1999, when Jordi Pujol’s last term of office began. Fernàndez argues that since the end of the Franco dictatorship an enterprise of ‘cultural normalization’ has been pursued in Catalonia. In principle, cultural normalization parallels the better-known concept of ‘linguistic normalization’, representing the attempts, since the lat 1970, to effect a situation where Catalan is as ‘normal’ in Catalonia as, say, Portuguese in Portugal. Fernàndez thus describes cultural normalization as the attempts to redress both the historical and current effects on culture of the subordination of Catalonia to Spain and perceptions of Catalan culture as exceptional or anomalous.

He is, however, highly critical of cultural normalization, arguing that it is a ‘historical process’ (p. 34) -a current version of the Renaixença and Noucentisme movements, among others- that is an attempt to complete an unfinished project of Catalan modernity and cultural ‘autonomization’ (p. 34). For Fernàndez the concept of cultural normalization is the expression of a triple, quintessentially postmodern crisis, only fully comprehensible as a local manifestation of a universal phenomenon. Catalan culture, he argues, like other cultures grappling with postmodernity, is simultaneously experiencing crises of discourses of legitimization, of production of value and of identification. The first manifests itself mainly in the delegitimizing effect of the end of the Franco dictatorship on resistance discourses (a case of contra Franco vivien millor?), the second in the failed project of ‘canonization’ of Catalan culture, and the third in the exponential dissolution of traditional categories of identity during the same period. In developing his position, Fernàndez divides the book into two (implicit) parts. The first three chapters outline the theoretical framework, define terms, analyse various criticisms of Catalan culture during the relevant period, and expand his main hypothesis -that of the three crises he posits. The remaining three chapters further analyse, in relation to the three crises, cultural normalization as a political project, as a process of cultural transformation and as a discourse of naturalization.

The crux of Fernàndez’s argument is that cultural normalization is a doomed (and anyway undesirable) endeavour because it is the pursuit of a modernity that no longer exists, in Catalonia or elsewhere. Catalan culture, like other cultures, can no longer rely on the discourses that previously legitimized it, any more than it can resist processes of commodification or appeal to categories of identity that have long since ceased to function as an embodiment of its culture. In making this argument, Fernàndez draws on a highly eclectic range of texts. These include a poem by Salvador Espriu, a short story, newspaper articles, a documentary film, an advertising slogan from a shopping bag, a newspaper marketing slogan, language manifestos and a television sitcom. In my view, the complex interactions between this stimulating variety of primary sources and Fernàndez’s rich theoretical framework, realized through his acute, often excoriatingly witty (and sometimes just excoriating) analysis, is one of the book’s great strengths. Among other things, Fernandez analyses brilliantly the ‘invisibilization’ of Catalan culture and the symbolic violence, in the Bourdieu sense, to which it is routinely (invisibly) subjected. The book is both highly polemical and deliberately provocative, and not many will agree with all of its content. Nonetheless, few readers will fail to find the work stimulating, entertaining and thought-provoking.

I did wonder at times as to the intended readership of an academic text of this kind. The blurb tells us that Fernandez benefits from the ‘distance’ afforded by many years spent at a UK university but not who the intended readers are. However, the text contains a considerable number of references to ‘our’ (‘la nostra’) culture, patrimony, subordination, emancipation, etc. It is unclear to me whether this is meant to suggest a target readership limited to Catalans, and, if so, how this sits with the book’s overall perspective.

But, my main criticism is that the book’s trenchant analysis is not complemented by enough detail as regards the postmodern anti-normalization perspective advocated. Fernàndez concludes, ‘with a certain ironic distance’ (p. 362), that, rather than trying to be ‘normal’, Catalan culture should celebrate its ‘monstrousness’ (although think more ‘Munsters’ than ‘Alien’). However, he gives very few concrete examples of the type of ‘resistancism (resistencialisme) of the market’ and ‘universalization’ (as opposed to ‘normalization’) that he proposes (a notable exception being his mention of the .cat Internet domain). Personally, I would have liked to read more about the specifics of the vision that he is propounding, as well as about the deficiencies and contradictions of the perspectives that he so acutely exposes.

Overall, however, I highly recommend this book as a fresh, erudite, original and insightful work that has many implications for Catalonia and many contexts beyond.

El malestar en la cultura catalana

Of the numerous recent studies which attempt to diagnose and address the state of contemporary Catalan culture, El malestar en la cultura catalana is undoubtedly both the most searching in scope and the most rigorous in its use and recognition of the implications of contemporary cultural theory. Focusing on the period between 1976 and 1999, and thus overlapping with another key recent text, Kathryn Crameri’s Catalonia: National Identity and Cultural Policy 1980-2003 (Cardiff: Univ. of Wales Press, 2008), Josep-Anton Fernàndez covers some of the same ground, in identifying both the importance of language and culture to contemporary projections of Catalan identity and pinpointing the centrality of a project of normalization to post-dictatorship cultural policy. However,  Fernàndez is far more conscious of the necessity to explain these  phenomena in terms of the continuing subordination of Catalonia within the Spanish state, whilst attending in detail to the concurrent pressures of globalization. Thus, the considerable malaise the author reveals in the Catalan cultural field, as manifested in often acrimonious debate over literary value, the relationship between language and culture, and the marketability of Catalan cultural products, is identified as a symptom of a crisis caused both by Catalonia’s recent -and continuing- history of  political and cultural subordination, and by the wider global crisis associated with postmodernity.

In order to do full justice to the complexity of the Catalan cultural problematic, Fernàndez organizes his study into two main parts. The first contextualizes and diagnoses the cultural crisis, through analysis of  critical discourse on Catalan culture in the 1980s and 1990s, carefully outlining the epistemological frame for his approach and situating his response as one that is committed to an emancipatory agenda. For him, ‘un tal posicionament [. . .] comporta, també, una actitud de resistència contra la normalització, és a dir, contra l’estandardització de les pràctiques socials i culturals, i contra la invisibilització o naturalització dels processos de dominació’ (23). Chapter 1 focuses on the normalization process, tracing its roots in the ‘Projecte inacabat de la modernitat   catalana’ and revealing its underlying ambivalence, as a project that seeks to naturalize Catalan identity as the unmarked norm but was born of resistance to the subordination of Catalan culture. Chapter 2 classifies and critiques current crisis discourses, showing that their discomfort with the contemporary Catalan cultural field stems either from political  dissatisfaction with the naturalization of Catalan identity, or from culturalist criticism of the limited achievements of normalization. In Chapter 3 he places these discourses and processes within the wider context of a postmodern crisis in cultural models, diagnosing the ‘Triple condició postmoderna de la cultura catalana’. All three chapters point to a crisis in the production and legitimation of cultural value, whose impact at a symbolic level has brought about a crisis in identification, at the level of identity discourses and representation.

The second half of the volume goes on to explore the wider cultural manifestations of this triple crisis in terms of discourse, project and process. In Chapter 4, ‘El producte Catalunya: la crisi dels discursos de legitimació’ the author proposes that the erosion of legitimating discourses about Catalan culture is in part due to the particular problems of creating a Catalan culture market, but also to Catalonia’s dependent status, and its government’s feeble capacity for cultural legitimation. In Chapter 5, he explores the crisis in production of value through the overarching metaphor of ‘Terror a la delicatessen’. For him it is the very process of normalization that has provoked this crisis, rather than the shift to mass cultural products identified by other cultural critics, because of its inability to generate belief in the value of Catalan cultural products. Finally, Chapter 6 explores the effects of the struggles for hegemony in and on the symbolic field, through close analysis of a wide range of  cultural texts. Arguing that the crisis in the production and legitimation of cultural value has led to a crisis in representation, by which Catalan discourses, practices, images and symbols have become invisible in mass culture, losing their capacity to represent their surrounding society, Fernàndez goes on to show how this problem has been addressed in relation to different levels and scales of identity discourses.

The study is impressive in its combination of a rigorous theoretical grounding with expert attention to sociocultural context and detailed and sensitive analysis of cultural texts. Whilst the conclusions are  controversial in tone, due to his employment of metaphors of monstrosity and more playful recourse to queer theory, his insights are searching and deserve fuller consideration. His diagnosis of the underlying conditions of  Catalan culture is wide-ranging and compelling, and we should not complain -as many others have- that the solutions he proposes in his conclusion appear disappointingly simplistic in comparison. Whilst he here reveals his own position to be fundamentally Queer, and thus  committed to the interrogation of normative discourses, it would be unfair to expect him to come up with solutions that suit everyone.  Fernàndez certainly convinces of the need to stop pretending to be normal and face up to the subordination of Catalan culture, if anything is to be  done to address the current crisis.

Els malestar en la cultura catalana

Amb El malestar en la cultura catalana (2008) Josep-Anton Fernàndez, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) format a la universitat britànica i “germà de lletres” de l’antic col·lectiu Joan Orja, presenta un dels primers estudis culturals catalans en qui la influència de Pierre Bourdieu és essencial, un assaig exhaustiu i heterogeni que permet debatre l’estat de la cultura catalana des d’una perspectiva innovadora i sobiranista. El malestar en la cultura catalana, les beceroles del qual eren presents en un article publicat l’any 1997 a la revista digital 1991, planteja la tesi que el projecte de normalització de la cultura catalana ha esdevingut un particular metarelat sense poder performatiu i n’analitza tant les causes com les resolucions possibles. A partir d’una metodologia simbòlica que pretén resemantitzar una sèrie de llocs comuns de l’habitus català, l’autor se centra en exemples tan dissemblants com els discursos sobre el cànon literari, els manifestos anticatalanistes o les sèries televisives, per arribar a unes conclusions que potser sobten pel to i l’estil extravagants, però que escauen a l’ètica de la promiscuïtat metodològica, de la qual l’autor es declara interdisciplinàriament orgullós.

Dividit el llibre en dos blocs, el primer contextualitza l’assaig des del primer Congrés de Cultura Catalana (1976) fins a la fi del pujolisme (1999), durant el qual es desglossa el concepte normalització des de tres punts de vista: el projecte polític, el procés de transformació cultural i social i els discursos polítics i culturalistes. Segons aquesta triple anàlisi, però, es palesa un malestar gairebé crònic d’ençà de la restauració borbònica, sia per la subordinació colonial del mercat i del camp cultural a un estat catalanofòbic, sia per un govern regionalista incapaç d’articular discursos identitaris plausibles. Ara bé, per a l’autor, aquest malestar idiosincràtic és paral·lel a un malestar global propi de la crisi dels models culturals d’ascendència postmoderna, segons les definicions de Jean-François Lyotard o Zygmunt Bauman. A partir d’aquesta tesi, que inaugura el segon bloc, l’autor desenvolupa el gruix del volum bo i fonamentant-se en tres eixos temàtics amb una profusa bibliografia i un to pedagògic explicitat per recapitulacions constants. En primer lloc, l’autor tracta la crisi dels discursos de legitimació, que ha produït la inhibició d’un mercat o de productes culturals massius catalans, enfront de la violència simbòlica de textos com Contra Catalunya, d’Arcadi Espada. En segon lloc, Josep-Anton Fernàndez estudia la crisi de la producció de valors, en què la manca de legitimació dels actants culturals -representats per mandarins com Xavier Bru de Sala o per la quantiosa presència de premis literaris- ha provocat la descreen valor intrínsec dels productes culturals catalans. Finalment, la crisi dels discursos identitaris i de representació és plantejada segons la temàtica de la immigració en la literatura catalana escrita per dones o a partir de les qüestions de gènere i sexualitat en el documental Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons, entre d’altres. Davant aquesta triple perspectiva a voltes descoratjadora, l’autor arriba, però, a unes conclusions de mena irònica i optimista: prendre consciència simbòlica de la deformitat d’una cultura colonitzada i assumir un nou resistencialisme de mercat com a mesura subversiva no exempta de compromisos.

Per ell mateix, El malestar en la cultura catalana representa la prova del nou pel que fa a la seva normalitat. Enfront d’altres països on les disciplines de l’anomenada “escola del ressentiment” han brostat tant en l’àmbit acadèmic com en el popular, la recepció que aquest assaig pugui rebre, i els escarafalls o adhesions que produeixi, en certificarà les tesis. Sens dubte, aquest volum pot ésser criticat per la interdisciplinarietat de les seves propostes acusant-les de vel·leïtoses, per la concepció lingüística de la cultura en lloc de les definicions més antropològiques o per la candide de desitjar una cultura no dominant quan la violència simbòlica (i militar, si escaigués) de l’Estat és manifesta. Ara bé, caldrà haver llegit prou queer studies o haver consultat suficientment l’hemeroteca per a poder-lo contradir des dels seus fonaments, i alguns nuclis del llibre estan tan ben documentats, que permeten d’endinsar-se a plaer segons els interessos. Així, a més d’obrir futures possibilitats, com podria ésser l’estudi del mercat literari català segons la teoria dels polisistemes d’Itamar Even-Zohar o qualssevol altres, l’obra de Josep-Anton Fernàndez permet debatre el present català des d’una nova òptica, sia la tercera onada immigratòria amb novel·les com L’últim patriarca, de Najat El Hachmi, sia la universalització de Pompeu Fabra arran de la traducció anglesa de The Architect of Modern Catalan:Pompeu Fabra (1868-1948) o la presència del català a la xarxa digital com a fenomen popular.

Des que Alexandre Cirici usà el terme postmodern en un article aparegut a Serra d’Or, l’any 1969, fins que Francesco Ardolino va afirmar que l’antologia Imparables (2004) era un dels primers intents programàtics per a sortir del pantà de la postmodernitat, aquest concepte no ha gaudit de gaire fortuna o interès. En canvi, mentre que altres veus voguen per un deucentisme enyorívol, es podria concloure que per a Josep-Anton Fernàndez la cultura catalana serà postmoderna o no serà -o hipermoderna, si seguim la tenninologia més puixant. És a dir, sense arribar a postures oclocràtiques, l’autor planteja l’assumpció dels reptes contemporanis com ara la mercantilització dels béns culturals sense complexos elitistes o apocalíptics, a fi que la cultura catalana s’equipari amb la complexa normalitat de qualsevol altra nació. En aquest sentit, l’ètica de la promiscuïtat metodològica té la seva correlació estètica, malgrat que l’autor afirmi que la seva és una postura postmoderna però no postmodernista. A tall d’exemple, quan l’autor estrafà els títols homònims de Sigmund Freud o de Jürgen Habermas per encapçalar l’assaig o algun epígraf, assoleix el pastitx segons Fredric Jameson: una paròdia buida d’ironia que, un cop desarticulada la subversió implícita, dóna peu al goig de l’heterogeneïtat, al plaer de l’associació inesperada, una estètica de la qual l’autor pot sentir-se ben orgullós.

El malestar en la cultura catalana

Magnífic, brillant i honest, en el millor dels casos; interessant, en el pitjor. Per fi, un llibre provocador però rigorós alhora. Feia temps que cercava textos interpretatius sobre el sistema cultural català, però no acabava de trobar res prou satisfactori. Josep-Anton Fernàndez ens ofereix un treball des de la perspectiva dels Estudis Culturals, una nova dimensió de recerca que ha revolucionat el món de les humanitats en els països anglosaxons. A casa nostra, aquesta disciplina encara resulta pobra i és per això que el llibre de Fernàndez resulta tan revelador. Els lectors hauran d’acostumar-se al nou argot cultural (deconstrucció, performativitat) i treballar amb conceptes potents com subordinació cultural, colonització o violència simbòlica. Fernàndez també aporta noves etiquetes lèxiques per anomenar alguns fenòmens com Restauració (per als anys de la democràcia espanyola) o diàspora andalusa (per als processos immigratoris dels anys seixanta).

Cal dir d’avançada que l’autor ha estat molts anys en universitats d’Itàlia i, especialment, d’Anglaterra, on ha pogut covar el seu pensament (per cert, és sorprenent la quantitat d’estudis sobre la nostra cultura que es duen a terme a l’estranger, alguns ressenyats en el llibre). L’obra ofereix “hipòtesis interpretatives per entendre què ha passat en la cultura catalana dels últims trenta anys”. Per fer-ho, parteix del concepte de Normalització, que seria el projecte cultural propi d’aquest període democràtic, després de la repressió dictatorial (combatuda per l’anomenat resistencialisme cultural). Immediatament, l’autor identifica la normalització com una clara expressió d’una crisi típicament postmoderna (el malestar). La conclusió és que durant els darrers anys s’ha dissolt el vell consens sobre el significat de la identitat catalana. A partir d’aquí, l’autor desconstrueix l’estat de la cultura catalana a partir de tres elements que estan en crisi: els discursos de legitimació de la cultura catalana, els seus mecanismes de valoració dels productes culturals i els seus discursos identitaris. L’anàlisi d’aquests elements ocupa gran part del llibre i resta prou resumida en el següent paràgraf (pàg. 328-329):

En primer lloc, és una crisi dels discursos de legitimació produïda per la mercantilització resultant dels esforços per construir un mercat i una indústria culturals en català, i com a efecte de l’establiment de la comunitat autònoma catalana, un tipus d’estructura política que Manuel Castells anomena “quasi-estat nacional”, i que per la seva pròpia naturalesa només pot generar una legitimació feble de polítiques, discursos i institucions. En segon lloc, és una crisi de producció de valor, en què els mecanismes de selecció de la cultura catalana no aconsegueixen de produir els efectes canonitzadors desitjats a causa de canvis estructurals experimentats des del 1976; com a resultat, s’ha produït una relativització general del valor dels productes culturals de forma que judicis de valor com ara “tota la literatura catalana és mediocre” o “tot el cinema català és dolent” no només són possibles sinó que són relativament freqüents. En últim lloc, es tracta del que anomeno una crisi d’identificació que afecta tant els discursos identitaris com els processos de representació simbòlica. Les categories identitàries actives a Catalunya fins a la Restauració de la monarquia constitucional han experimentat un procés de fragmentació i redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. Aquests canvis, inclòs el caràcter excepcional de la immigració espanyola dels anys seixanta, han superat la capacitat dels recursos simbòlics, retòrics, pragmàtics i institucionals a l’abast de la societat catalana per tal de representar-se ella mateixa en tota la seva complexitat, fins al punt que constitueixen un autèntic procés de desconstrucció nacional.

Ben lúcid és el plantejament de la interpretació dels fenòmens migratoris del franquisme per part de la cultura catalana. Fernàndez és crític amb aquell eslògan que resa que “és català qui viu i treballa a Catalunya“, ja que no diu res sobre la nostra especificitat cultural. D’altra banda, també assenyala el gran desconeixement que regna encara avui en dia sobre les expressions culturals d’aquest component migratori. Per què no apareix reflectit aquest en les produccions culturals catalanes? Valdria la pena que altres autors treballessin en aquest tema i, alhora, extendre’l a la darrera onada migratòria. Penso que la invisibilitat catalana, de la qual tant parla Fernàndez en el llibre, està fent molt de mal quan aquesta nova immigració a penes la percep, a diferència de la immigració franquista, que compartia amb la població autòctona aquell esperit de resistencialisme en front de la dictadura.

Fernàndez creu que els catalans estem estigmatitzats (per tant, som tots homosexuals —l’autor ha treballat força des de la teoria queer—, uns monstres i uns marcians), però això és precisament allò de la nostra cultura que atreu des de fora. Tot i estar traumatitzats, els catalans ja estem morts: “els catalans som però no existim”. Fernàndez és optimista: “Qui creurà en la nostra existència sinó nosaltres?”. Des què vaig deixar la universitat, un espai d’una homogeneïtat cultural relativa, i finalment m’he incorporat en una gran empresa, amb una forta presència de mà d’obra qualificada procedent de fora del país i amb relacions molt estretes i freqüents amb els aparells estatals, el meu trauma de la diferència s’ha incrementat, resultat del “xoc de civilitzacions” (en paraules de Samuel Huntigton) experimentat. Fa temps que he assumit un nou paradigma per interpretar personalment el trauma cultural: insistir en la meva existència cultural, fer acréixer la visibilitat mitjançant una interpretació del món autocentrada. Catalunya és una terra en conflicte i Fernàndez, en el seu llibre, ens convida a acceptar la realitat sense traumes. Realment espero efectuar ja una segona lectura del llibre, aquesta amb el llapis a la mà i un paper per escriure-hi les idees en detall. Mentrestant, qui vulgui un resum de les seves conclusions, pot consultar l’entrevista a l’autor publicada a L’Avui.

El català com a homosexual

Tenim llibres catalans. Tenim crítics que els llegeixen i en publiquen comentaris a la premsa. Tenim observadors que escriuen sobre les tendències de la crítica. I, finalment, tenim Josep-Anton Fernàndez, que escriu sobre els qui escriuen sobre els qui escriuen. El malestar en la cultura catalana, publicat per Empúries, és una mostra d’aquesta tasca metacrítica.

Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963) és doctor en llengües modernes per la Universitat de Cambridge i l’introductor més actiu dels cultural studies —vessant gai i feminista— en la universitat catalana. En aquest llibre, Fernàndez aplica a la cultura del pujolisme les eines d’anàlisi facilitades per pensadors com Pierre Bourdieu, Slavoj Zizek i Sigmund Freud. El resultat és una barreja de rigor universitari i d’exabrupte ideològic que resulta molt estimulant.

En les conclusions, l’autor proposa una metàfora de la situació dels catalans a partir de la pel·lícula Mars Attacks!, de Tim Burton: “Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviumorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de classificació segons la lògica dels estats”. Vampirs perquè som un mort mal enterrat, monstres perquè no ens identifiquem amb cap espècie reconeguda per l’ONU. Durant dècades, més d’un comentarista va tendir a equiparar els catalans amb els jueus: mal integrats en l’Estat, observats sempre amb prevenció, bocs expiatoris a disposició d’un col·lectiu més ampli. Ara Josep-Anton Fernàndez proposa substituir aquesta metàfora per la de la minoria homosexual, condemnada a viure en un entorn simbòlic on tan sols els presumptament normals se senten còmodes, dubtant sempre entre acostumar-se a no estar representat en la cultura majoritària o bé lluitar per aconseguir una presència mínima. Citant Zizek, Fernàndez rebla: “El contrari de l’existència no és la no-existència, sinó la insistència”. En l’Europa dels Estats, el català ha de triar entre fondre’s en una falsa normalitat o proclamar la seva anormalitat. Ni que sigui amb l’humor negre de Tim Burton: “Nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts”.

CATALANS HOMOSEXUALS

Josep-Anton Fernàndez, al seu assaig extraordinari El malestar en la cultura catalana (Barcelona: Empúries, 2008), afirma que la catalanitat es reprodueix, no pas segons la lògica reproductiva normal dels estats, que a través d’una sèrie d’aparells (l’escola, els mitjans, etc.) procuren que tots els seus ciutadans se sentin fills de la mateixa nació, sinó segons una reproducció homosexual. La catalanitat, diu Fernàndez, “opera per contagi, reconstrucció, seducció o persuasió”, i es pot anomenar “vampírica o homosexual (perquè des del punt de vista nacional, tots els catalans són homosexuals)” (pàgina 362). A partir de les analogies entre heterosexualitat i estat nació i homosexualitat i nació sense estat, el llibre conclou que ens cal continuar insistint per aconseguir “les condicions per a la nostra existència plena, legítima, reconeguda” (pàgina 370). Però el llibre no especifica si aquest reconeixement ple suposaria deixar de ser homosexuals i independitzar-nos com un estat normal, o bé si suposaria «sortir de l’armari» però mantenint justament la nostra anormalitat. I és que aquí topem amb un dilema bàsic: si bé, per una banda, molts de nosaltres desitgem la normalitat que ens aportaria ser independents, per altra banda també ens costa de renunciar al plaer de ser una anomalia que ens permet lluitar, unir-nos, lamentar-nos i desitjar plegats una emancipació nacional que sabem que, si mai s’esdevé, ja deixarem de desitjar-la.

El malestar en la cultura catalana

Si El malestar en la cultura catalana, de Josep-Anton Fernàndez, no ha estat un dels títols més comentats i debatuts del que duem fins al moment de temporada literària, no és perquè no tracti temes controvertits i d’actualitat permanent des d’una perspectiva agosarada i lúcida, sinó perquè la complexitat del pensament de l’autor és d’una tal densitat i envergadura que difícilment resulta assequible per a una majoria àmplia de lectors i, alhora, difícilment s’adequa als debats sovint reduccionistes i apriorístics del bulliciós dia a dia mediàtic. L’assaig de Fernàndez, però, hauria de tenir un lloc en la biblioteca de tots aquells lectors interessats en els processos políticoculturals que han afectat Catalunya i la cultura catalana durant l’últim quart del segle XX (i, per extensió, durant els anys que duem de segle XXI).

L’òptica i les eines amb què Fernàndez elabora el seu assaig són els propis dels estudis culturals, una disciplina acadèmicointel·lectual que, segons la definició de Simon During que adopta l’autor, es basa en una “anàlisi compromesa de la cultura”, que “no és neutral pel que fa a les exclusions, injustícies i prejudicis que observa”. Fernàndez mostra les seves cartes des de la introducció: “Aquest compromís amb la política de l’emancipació es tradueix, en el meu cas, en una posició sobiranista i d’esquerres, feminista i antihomofòbica”. Més endavant, encara afegeix: “La meva anàlisi es fonamenta en una varietat de discursos teòrics provinents de la filosofia, la sociologia, la comunicació, la psicoanàlisi, el feminisme i la teoria queer”. La vocació de Fernàndez és, en aquest sentit, pionera: aquest llibre hauria de ser una mena de tret de sortida oficiós a l’encara embrionària disciplina dels Estudis Culturals Catalans, de la qual ell ja fa classes a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. [nota: en realitat treballo a la UOC]

Segons Fernàndez, els dos malestars que afecten la cultura catalana estan relacionats “amb una doble experiència de subordinació”: d’una banda, la subordinació nacional a Espanya, i de l’altra, “la dependència de la cultura respecte al camp de poder subaltern”. Aquest doble malestar, però, transcendeix els desficis particularistes i s’inclou en un marc molt més general: “són la manifestació d’una crisi postmoderna de models culturals”. Un dels temes principals que Fernàndez analitza al present volum és el procés de normalització cultural que va emprendre la cultura catalana al final del franquisme, un procés que havia de permetre lligar políticament el present amb el passat, alhora que havia de corregir les malvestats del franquisme i convertir la cultura catalana en una cultura normal, i la identitat catalana en una identitat legítima, neutra, assumible per tothom.

Un dels aspectes més interessants del llibre de Fernàndez és l’anàlisi que fa de la crisi dels discursos de legitimació de la cultura catalana. Aquesta deslegitimació es deu, d’una banda, a la mercantilització que ha viscut la cultura durant la segona meitat del segle XX, que ha desconcertat els agents culturals catalans formats durant el resistencialisme antifranquista, i de l’altra, a una “feble capacitat legitimadora de les estructures polítiques de l’autonomia”, incapaces de contrarestar les violències simbòliques abocades des d’Espanya, les quals acaben fent possible desqualificacions en bloc de la cultura catalana, de l’estil de “la literatura catalana no val res”. Fernàndez fa evident un fet que sovint s’obvia, i és que la qualitat i el prestigi de la cultura sempre és minat o reforçat per la potència política en què la cultura en qüestió s’inclou. En unes altres paraules: si Proust o Faulkner haguessin estat catalans, molts espanyols els considerarien escriptorets provincians i sense substància.

Al llarg del llibre, Fernàndez demostra una versatilitat intel·lectual molt notable, que el capacita per analitzar els discursos de l’espanyolisme més rampant, les ambigüitats covardes o calculades del pujolisme, algunes polèmiques literàries que han sacsejat durant els últims anys el panorama literari català, i fins i tot algunes sèries de televisió com Oh Espanya! El resultat és un llibre de lectura laboriosa i exigent, però molt útil i interessant.

DIÀLEGS SOBRE EL MALESTAR EN LA CULTURA CATALANA

IDENTITAT I POLÍTICA
Dimecres 13 de gener de 2010 / 19:30 hores / Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès

Amb la participació de Salvador Cardús (sociòleg, Universitat Autònoma de Barcelona), Joan Pujolar (sociolingüista, Universitat Oberta de Catalunya), Joan Fuster Sobrepere (historiador, UOC), Josep-Anton Fernàndez (professor d’Estudis Catalans, UOC).

LA CULTURA CATALANA I LA SEVA ANÀLISI
Dimecres 20 de gener de 2010 / 19:30 hores / Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès

Amb la participació de Cristina Badosa (catedràtica de literatura catalana, Universitat de Perpinyà), Neus Carbonell (psicoanalista i professora de literatura comparada), Patrícia Gabancho (periodista), Josep-Anton Fernàndez (professor d’Estudis Catalans, UOC).

Us hi espero!